Egoyan segueix caient

Hi va haver un temps en què Atom Egoyan era una estrella incontestable per a la cinefília. De fet, si el canadenc mai abans havia estat a la Mostra és en bona mesura perquè aquest festival li quedava petit: el seu hàbitat natural era Cannes. Però al llarg dels últims 15 anys, l'adoració i l'entrega han anat donant pas a l'escepticisme, l'expressió d'estranyesa i l'espasa alçada.

La que ha experimentat el seu cine denota molt més que una mera baixada creativa: la presència d'un cineasta completament diferent del que al seu dia va firmar títols com El liquidador (1991), Exótica (1994) o El dulce porvenir (1997); un que ignora la capacitat del seu predecessor per plantejar escenaris dramàtics complexos i construir atmosferes asfixiants i la substitueix per simple deixadesa.

Aquesta falta de cura és en bona mesura el que fa malbé una premissa tan potencialment interessant com la de Remember, la pel·lícula que ahir va presentar a concurs a Venècia. És la història de Zev (Christopher Plummer), un jueu alemany nonagenari que viatja a través dels Estats Units per trobar i matar el comandant d'Auschwitz responsable de l'assassinat de la seva família durant l'Holocaust. Però Zev pateix demència senil: si s'adorm, al despertar-se ha oblidat la seva missió. És per això que Max (Martin Landau), un vell company seu a Auschwitz, ha escrit per a ell unes detallades instruccions que Zev s'ha d'obligar a llegir constantment, i que funcionen per a Zev igual que els tatuatges funcionaven per al protagonista de Memento.

 

Qualsevol diria que, per a qualsevol cineasta que adopti un punt de partida així, no acabar parlant d'assumptes tan complexos com la possibilitat del perdó, l'amnèsia voluntària o fins i tot la naturalesa del mal resulta simplement impossible. Per això, és gairebé admirable la manera com Egoyan se les acaba enginyant per ignorar tant de suc dramàtic.

Remember banalitza les ferides sense cicatritzar causades per l'Holocaust al convertir-les en una simple excusa per orquestrar -és una paraula una mica altisonant per descriure la pedestre estructura narrativa- una intriga que pateix símptomes de senilitat i repapieig semblants als del seu protagonista, tot i que ahir el director digués d'ella que «té un sentit de missió i d'inevitabilitat que li aporta una tensió inesperada».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

GRAN CHRISTOPHER PLUMMER / I no són només l'acumulació de situacions improbables, casualitats i atemptats contra la lògica el que roba al film tota la seva potencial fondària, també aquella lletjor visual que crida tant l'atenció sobre si mateixa -i que, és cert, per moments funciona accidentalment com a reflex de la lletjor moral que veiem en pantalla- i fa que ens preguntem en quin moment exactament Egoyan es va oblidar de com es fa una cosa tan senzilla com una panoràmica.

Al final, Remember només funciona raonablement bé com a retrat d'una ment que es dilueix, un cos que es regenera i una ànima que desespera, però no hi ha motiu per atribuir-li aquest mèrit a Egoyan. Li correspon tot a Plummer, immens fent servir el seu cos i la seva cara per evocar com és de cruel el temps, com d'esmunyedisses arriben a ser les nostres facultats i com resulta d'aterridor aixecar-se cada matí sentint ràbia. És el tipus d'interpretació que, a bord d'una pel·lícula millor, acumula premis.