Visita guiada pel París romàntic

Isabelle Geffroy, més coneguda com a ZAZ, va oferir dissabte al Poble Espanyol -com a tancament del Guitar BCN- una actuació generosa. Va desbordar energia, expressivitat i el bon humor que se n'espera. A més, no va ser garrepa amb el metratge: més de dues hores, la majoria dedicades a fer publicitat musical d'una ciutat poc necessitada de promoció com París, que sempre serà París.

La vitalista estrella gypsy jazz presentava un disc titulat com la capital francesa, en el qual versiona temes clàssics dedicats a la ciutat de la llum i de l'amor (i dels grans contrastos, però ZAZ es concentra en la imatge romàntica).

La seva veu convenç (el timbre pròxim a Piaf), com també una banda experimentada la vitalitat de la qual no defalleix durant la més d'una vintena de temes. ZAZ va començar pel principi: Les passants, primer tema del seu debut homònim del 2010. Després, flash-forward a l'exitós Recto verso (2013) amb el jazz manouche de Comme çi, comme ça, cançó sobre seguir el teu camí sense fer cas del que diguin de tu.

Amb la tercera cançó, ja comença la celebració de la seva ciutat d'acollida des del 2006 (va néixer a Tours): Paris sera toujours Paris, clàssic exuberant de Maurice Chevalier, que mai va deixar de cantar a París; com a exemple, la després recuperada també Dans mon Paris.

Abans de Sous le ciel de Paris, popularitzada per Piaf, ZAZ va llançar «un petonet a Pablo». Es referia a Pablo Alborán, amb qui ha gravat aquesta cançó en versió bilingüe per a l'edició espanyola del disc, que no inclou Les prénoms de Paris, de Jacques Brel, interpretada just després.

Notícies relacionades

Júlia Colom: «Fora d’Espanya no hi ha problema per fer una música ultralocal i aquí això encara s’ha de veure»

Intriga amb rerefons social i polític

NIT DE REFERÈNCIES / Hi va haver espai per a la llegenda ameríndia del colibrí (explicada en català i cantada en francès) i diversos èxits propis (On ira i Je veux, els més ben rebuts), però va ser, sobretot, una nit de referències constants als Camps Elisis i a la torre Eiffel. Va voler avisar, abans de Dans mon Paris, que la seva visió de París no és turística, sinó «una barreja de cultures».

Per al bis es va reservar el bolero Historia de un amor i ni més ni menys que La vie en rose. Va trigar a sortir de l'escenari, extasiada pels aplaudiments.