«El Hollywood actual és com un circ»

Porta l'art de la interpretació als gens, i va agafar experiència com a actor en una època, els anys 70, en què Hollywood es guiava més per la creativitat que no pas per la taquilla. Per això sorprèn veure Michael Douglas (New Brunswick, Nova Jersey, EUA, 1944) en la nova fantasia dels estudis Marvel, Ant-Man, donant vida a un científic entregat a la missió de salvar el món juntament amb un superheroi capaç d'encongir-se de mida centenars de vegades i controlar un exèrcit de formigues.

-Atesa la seva trajectòria professional, no era necessàriament d'esperar que vostè participés en una pel·lícula de superherois. ¿Per què ho ha fet?-Precisament perquè no ho havia fet mai. És la primera vegada que rodo un blockbuster amb efectes especials i un pressupost tan alt. I és, literalment, un món diferent del cine independent i psicològicament profund que jo acostumo a fer. Ho he disfrutat moltíssim, ha sigut com visitar el circ.

-¿El seu fill adolescent, Dylan, va tenir alguna cosa a veure en el fet que acceptés el paper?

-¡Almenys ell s'ho pensa! Va ser gairebé com el meu agent. No deixava de dir-me: 'Papa, no ho entens, aquesta pel·lícula et donarà a conèixer davant un nou públic que és amplíssim'. M'encanta veure'l tan entusiasmat que finalment el seu pare hagi fet una pel·lícula per a la seva generació.

-¿Per què creu que el cine de superherois és actualment tan popular?-Crec que avui dia, a causa d'amenaces com l'Estat Islàmic, hi torna a haver una divisió més clara entre els bons i els dolents. En els temps del meu pare, amb totes aquelles pel·lícules amb John Wayne i sobre la segona guerra mundial, la divisió també estava clara, però en canvi tota la meva carrera s'ha mantingut en zones moralment molt més complexes i grises que les que Ant-Man ocupa.

-¿Què li sembla que sigui aquest tipus de pel·lícules, cine d'acció i fantasia, el que domina Hollywood?-Com deia, el Hollywood actual és com un circ. I ho dic sense ofendre, però no em beneficia, perquè no és el tipus de cine que jo faig. Hollywood sempre s'ha basat en la lluita entre l'art i el negoci, i sembla clar que actualment el negoci està guanyant. Trobo a faltar els anys 70 i 80, quan els estudis eren independents i no només una petita part dins d'un conglomerat gegant. No m'estranya que Netflix i HBO s'hagin erigit en la gran solució per als cineastes independents.

-¿Diria, doncs, que el cine independent ha mort?-Està greument ferit. Moltes de les pel·lícules en les quals he participat recentment van ser molt maltractades. Ningú es va preocupar per promocionar-les. Però s'ha de ser realista. Fer cine és una cosa molt cara, i els que hi posen els diners no volen riscos. Promocionar una pel·lícula de 200 milions de dòlars comporta el mateix esforç que promocionar-ne una de 20 milions, i la de 200 segur que donarà més diners. La vida d'una pel·lícula a la cartellera és molt curta: si no dóna molts diners el primer cap de setmana està perduda, perquè el divendres següent ja hi haurà cinc o sis títols nous que li prendran el lloc. No em fa feliç, però és així.

-¿I què opina dels actors actuals?-El nostre ofici, almenys als Estats Units, està en crisi. Els joves actors americans semblen més preocupats per ser celebritats que no pas per perfeccionar el seu talent, en bona mesura a causa de la pressió que exerceixen les xarxes socials. No m'estranya que actualment els millors intèrprets siguin britànics.

-¿Què l'atrau principalment d'una pel·lícula? ¿El director? ¿La història? ¿El personatge?-M'importa més la pel·lícula en general que el meu personatge en particular. M'encanten els bons papers, però d'aquests acostuma a haver-n'hi poquíssims. Comparativament, en la meva filmografia hi ha moltes més bones pel·lícules. Prefereixo una bona pel·lícula que no pas un bon paper en una mala pel·lícula.

-Tant el seu pare com la seva mare van ser actors. ¿Va néixer amb l'ofici a la sang?-No, en absolut. Fins i tot després de dedicar-me a això durant molts anys, patia pànic escènic. Al principi de la meva carrera algú em va dir que la càmera sempre s'adona de si estàs mentint, i això em va intimidar molt. Però un dia vaig comprendre que mentir és precisament l'essència de la feina d'actor. I això va canviar les coses radicalment per a mi.

-¿Quant li va pesar ser fill de Kirk Douglas?-Ser actor de segona generació a Hollywood és complicat. Tothom espera molt de tu però, si ho penses, només un petit grup de fills de aconsegueix obrir-se camí. El que té de positiu el fet de néixer en la indústria és que no et fas il·lusions: saps que és un negoci. Jo, de totes maneres, em vaig criar amb la meva mare i el meu padrastre, lluny de Hollywood. Solia veure el meu pare durant les vacances. En tot cas, ell sempre em va recolzar molt i està molt orgullós de mi. Ell mai va rebre suport del seu propi pare, així que per a mi el seu suport és molt important.

Notícies relacionades

L'heroi diminut

Amb el peu esquerre

-¿Quan va sentir que finalment s'havia alliberat de l'allargada ombra paterna?-Suposo que a mitjans dels anys 80, quan en un període de només uns mesos es van estrenar Atracció fatal (1987), primer, i Wall Street (1987), després. I, per descomptat, mesos després vaig guanyar l'Oscar pel meu treball a Wall Street. Això va ser el que va fer que em sentís un actor per dret propi.

-A aquestes altures, després d'actuar durant dècades, ¿segueix sentint excitació quan es posa al davant de la càmera?-A veure, quan vences el càncer com vaig fer jo, qualsevol cosa et provoca excitació. Em sento molt més lliure i còmode com a actor, potser perquè sento que no tinc res a provar. I disfruto molt més. Em sento molt feliç de ser viu, i ara tinc un entusiasme gairebé infantil. Crec que el càncer em va fer renéixer.