Cunillé i Albertí es desmelenen

Transvestit (com el seu Wanda Pitrowska de Taxi... al TNC! i Per començar, sarsuela), ensenyant picardiós la lliga al ritme d'un cuplet, i amb mantó verd i perruca ondulada. Xavier Albertí, director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), torna a demostrar la seva excel·lent vis còmica a El carrer Franklin. Aquesta vegadaes posa a les faldilles d'un professor de piano, expulsat a la intempèrie urbana per un desnonament i a la caça desesperada d'algun client a qui oferir classes de tango i cuplets. L'ajuntament va tancar el conservatori de música i s'ha quedat sense ni un xavo. Segurament a cap altre director d'un gran teatre públic se'l podrà veure en una tessitura semblant.

L'hilarant personatge d'Albertí suposa el retrobament de la troupe de La Reina de la Noche (artífexs de muntatges com El dúo de la Africana i Assajant Pitarra...) en una farsa delirant concebuda per la prestigiosa dramaturga Lluïsa Cunillé. Josep Maria Miró dirigeix l'esbojarrada comèdia (fins al 19 de juliol a la Sala Petita), en què els irònics dards de la premiada autora cauen sobre una actualitat tan inversemblant com el seu text.

L'escenografia ja anuncia el retrat d'una societat de cap per avall: muntanyes d'electrodomèstics i trastos ocupen una vorera del carrer del títol. Són les pertinences del transvestit pianista i el seu marit (Xavier Pujolràs), desnonats com la resta del veïnat. Una dona, abocada al mateix destí, irromp carregant amb les cendres (que han sigut degudament repartides entre tota la parentela) de la seva tia: Margaret Thatcher.

L'HERÈNCIA DE LA DAMA DE FERRO / L'esplèndida Lina Lambert broda la flegma britànica d'aquesta veïna, que al més mínim problema entona Downtown, el hit de Petula Clark, i no perd la presència ni quan un cadàver, de carn i ossos, acaba a la nevera. No és intranscendent que en la trama aparegui la tòxica herència de l'anomenada Dama de Ferro, la impulsora del neoliberalisme sense concessions que ha arribat als nostres dies. Els personatges de Cunillé són algunes de les seves víctimes.

Notícies relacionades

La sort diferent de Dickinson i Kafka

Anderson i Coen, entre les pròximes estrenes de cine

El de Pujolràs -un taxista que comparteix vehicle amb sis col·legues més- arriba trompa de vermut i felicitat dient que li ha tocat la loteria. Una sort associada als tripijocs del governador del Banc d'Espanya, que apareixerà en el tinglado com un caricaturitzat guinyol. L'interpreta un divertidíssim Oriol Genís. Montse Esteve completa el brillant repartiment com la germana del taxista, única activista de l'oenagé Aturem la Barbàrie Global. Amb l'altaveu a la mà, acaba proclamant esperançada: «Ja comencen a caure les torres més altes».

Amanida amb un variat repertori musical de pop, cuplets i òpera, amb brillants interpretacions (Pujolràs es llueix amb The show must go de Freddie Mercury, entre altres), l'esbojarrada comèdia va llançant les seves escopinades entre les rialles d'una platea (dijous hi va ser present Josep Maria Flotats) que agraeix el refrescant espectacle programat en el festival Grec. Un divertimento que entre l'absurd i la hilaritat apunta el nostre destí: un món de cap per avall hereu del thatcherisme.