De cantant a cantautora

Aquesta setmana ha sortit el seu primer disc, Si canto enrere, però Gemma Humet no és una desconeguda, ja que se l'ha vist als escenaris amb els veterans Toti Soler i Toni Xuclà, i el jove Pau Figueres. Amb aquest últim ha confeccionat aquest treball, que recull, sobretot, cançons pròpies, i que aquesta nit estrena al Petit Palau, dins del cicle BandAutors (21.00 hores). «Un disc que sona com sóc jo. Si no, seria incapaç de defensar-lo», subratlla Humet.

Si canto enrere reflecteix, al seu títol, el seu disseny gràfic (on apareix amb una nena, Ariadna, filla d'uns cosins) i algunes de les seves cançons, una lànguida nostàlgia infantil. «Suposo que quan algú fa un trasllat li surten coses: escrits, cartes... Aquest és el meu passat. El disc reflecteix un moment de canvi», explica la cantant, pianista i compositora de Terrassa, de 26 anys, neboda del desaparegut Joan Baptista Humet.

Homenatge a Joan Baptista

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Del seu oncle n'interpreta una peça, Si te me'n vas, en un format més nu. I això que tenia dubtes  a l'hora d'adaptar cançons seves. «Em molesta que la gent pugui dir que me n'aprofito. Però no volia deixar de cantar-la pel fet que fos del meu oncle», assenyala. Fins fa poc no s'havia atrevit a compondre. «Tothom em deia que fes un disc. I fa un any i mig m'ho vaig plantejar. Sense posar-me pressió. I vaig veure que podia unir la interpretació i la composició», recorda. I va entrar en matèria esbossant unes cançons que expressen reflexions i sentiments. «Vaig arribar a la conclusió que per ser sincera amb la gent havia de parlar de mi. El que m'ha passat a mi podria haver-li passat a qualsevol, perquè a tots ens acaben passant les mateixes coses», explica Humet, que admira tant Dulce Pontes, Elis Regina, Estrella Morente o Maria del Mar Bonet com Beyoncé. «Rihanna no tant», precisa.

La seva actitud en escena és «zero diva»: opta per buscar aixopluc en una cadira, «com en el flamenc», protegida per l'escenari i els músics. «M'estimo més cantar asseguda. Dreta em sento exposada. Crec que és una qüestió de vergonya», confessa. ¿No creu que aquesta actitud pot perjudicar la seva projecció? «No em puc imposar una cosa en què no em sento còmoda només per agradar més», reflexiona Humet, a qui hem pogut veure en marcs solemnes: l'11-S del 2013 a la Ciutadella, l'homenatge a Martí i Pol del Teatre Victoria o la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Raimon, al Palau. «Situacions molt serioses, sí, però en aquests moments m'agrada participar en aquest tipus de coses. Si no ho fem nosaltres, ¿qui ho farà?», es pregunta. Sigui quin sigui el context, té clara la seva prioritat: «El que jo vull és cantar».