MESTRA DEL RELAT FANTÀSTIC EN CASTELLÀ
La por quotidiana
Cristina Fernández Cubas torna amb un nou llibre de contes gairebé deu anys després de la seva última incursió en la narrativa breu
Cristina Fernández Cubas, a la llibreria Laie. /
La infància de Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar, 1945) va transcórrer quan era acceptable que als nens se'ls pogués explicar històries truculentes, relats de fantasmes abans d'anar-se'n al llit. A l'autora, la seva mainadera mai li va edulcorar els contes, per això els racons i les ombres de la seva gran casa familiar amb un rellotge de paret que entre el tic i el tac trigava una estona, amb gran inquietud de Cristina -«feia molta por»- van acabar donant-li la inspiració que la va convertir en una de les grans mestres del conte fantàstic en castellà. Des dels seus primers llibres Mi hermana Elba i Los altillos de Brumal -avui lectura obligatòria a batxillerat-, Fernández Cubas va demostrar dominar els mecanismes del desassossec.
El seu sisè i últim volum de contes, La habitación de Nona (Tusquets), acabat d'aparèixer, és un llibre especial, un com vam dir ahir, perquè posa l'autora, en dic sec durant anys, en el bon camí de l'escriptura, després del divertimento que va suposar La puerta entreabierta publicat sota el pseudònim de Fernanda Kubbs. Un conte dels sis que formen el llibre, La nueva vida, reflecteix les seves afliccions de viuda
-Fernández Cubas va conèixer molt jove el qui va ser el seu marit, l'escriptor Carlos Trías, i no es van separar fins que ell va morir el 2007- i en certa manera explica la seva voluntat de sortir del pou creatiu. «Més que un exorcisme davant del dolor ha sigut la seva acceptació -reconeix-. És el penúltim conte del llibre perquè no vaig voler que el tanqués. Per això vaig posar al final el més humorístic, Días entre los Wasi-Wano».
Aquest relat sobre la curiosa tribu del títol entronca amb la seva vella afició infantil d'inventar noves races, costums i supersticions que completessin l'àlbum de cromos sobre el tema que tenia llavors. «Sempre he tingut desitjos antropològics i aquest conte obre un punt d'esperança per a mi», explica divertida.
Assegura que no concep els seus llibres de relats com una simple suma. Sap que ha de trobar un ordre i una coherència interna que condueixi el lector per les històries. És per això que La habitación de Nona té nombrosos camins que uneixen secretament els relats. «Bioy Casares deia una cosa amb què m'identifico. Que escriure és afegir una habitació més a la casa de la vida, i això és el que jo he fet amb els meus contes. El que passa és que les meves habitacions tenen altells, miralls i baguls de doble fons».
Un altre dels contes, Interno con figura, també revela en certa forma la cuina literària de l'autora. De com utilitza com a ingredients les pors que ella mateixa admet haver-se creat a partir de les coses més quotidianes. Així, una visita a una exposició sobre els macchiaioli -pintors italians del segle XIX- a la Fundació Mapfre a Madrid en què va quedar fascinada pel quadro del títol, que també apareix a la portada del llibre, va acabar convertint-se en el desassossegant relat. «El quadro mostra una nena estranya davant d'un llit enorme que més aviat sembla el de La princesa i el pèsol en una habitació amb una porta mig oberta. Em va alterar sense que jo sabés ben bé per què. Vaig pensar que la nena amagava un secret i que en aquell lloc hi passava alguna cosa». Així funcionen els mecanismes narratius de Fernández Cubas que potser podrien resumir-se en la cita d'Einstein que obre el volum: «La realitat és simplement una il·lusió, tot i que molt persistent».
