Joaquin Phoenix: «L'únic vici que tinc és el d'actuar»

Fa cinc anys, Joaquin Phoenix va anunciar a bombo i platerets que abandonava l'actuació per dedicar-se a la música rap, òbviament va ser un gest amb què el sempre original actor va voler sorprendre els seus fans. «Va ser una broma», diu avui amb to de frustració, «es va tractar d'un treball experimental», afegeix referint-se a I'mstillhere, un fictici documental al qual va posar tanta passió que tothom va acabar creient-se'l. Però ell continua sorprenent-nos amb les seves aparicions i desaparicions i cabrejant-se quan la gent li segueix preguntant per què ho va fer. La veritat és que, quan decideix actuar, deixa una empremta inesborrable. I ho torna a demostrar amb Puro vicio, que avui arriba a les cartelleres.

Joaquin Phoenix és un dels actors menys convencionals de Hollywood, un home d'una intensitat que aclapara i una personalitat volàtil, que a vegades es presenta encantadora, tendra i honesta, i altres, intimidant i llunyana. Per això broda papers com el del traumatitzat veterà de la segona guerra mundial que cau en mans d'un carismàtic predicador d'una secta, en el drama The master, pel qual va guanyar un Globus d'Or i un Oscar al millor actor. Igual de convincent va estar a Her, donant vida a un home tímid i sensible capaç d'enamorar-se d'un robot. Ara s'ha enfrontat a un altre suculent paper, el d'un investigador privat, rere l'empremta d'un corrupte promotor immobiliari, a Los Angeles dels anys 60.

Puro vicio és una adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Thomas Pynchon, dirigida per Paul T. Anderson. El film és una comèdia psicodèlica, amb tocs de film noir. 

-La música de la pel·lícula, ¿el va ajudar a ficar-se en el personatge?

-La música té un paper importantíssim en la pel·lícula. Per a Paul [T. Anderson] és molt important que els actors ens amarem de la música. En aquesta ocasió ens va donar a tots un Ipod carregat de música que era un referent en l'època en què transcorre aquesta història i escoltant-la ja et vas posant a to amb el personatge i el seu entorn.

-Vostè va néixer just en aquella època. A més de la música, ¿quines van ser les seves referències?

-Jo era un nen, així que no me'n recordo de res. A més, els primers anys de la meva vida els vaig viure a Puerto Rico amb els meus pares i part de la meva adolescència la vaig passar a Sud-amèrica. Els meus referents han sigut la música, la literatura i fotos. La novel·la de Pynchon, naturalment, em va ajudar a tenir una idea de l'ambient que es respirava llavors a Los Angeles.

-És la seva segona pel·lícula sota la direcció de Paul Thomas Anderson. Sembla que s'ha creat una simbiosi entre vostès dos.

-No sé si és una simbiosi, però sí que és veritat que cada vegada ens sentim més a gust treballant junts, suposo que és perquè ens anem coneixent més i això ajuda que et relaxis i et posis lliurement en mans del teu director. Paul fa que la feina sembli fàcil i molt orgànica, et permet descobrir el personatge de forma natural, és un procés espontani, proves unes coses i si no funcionen segueixes provant i quan te n'adones, ja ho tens. Crec que és una forma intel·ligent d'afrontar un paper. Per això se'n surt tan bé a l'hora de crear els individus complexos que surten a les seves pel·lícules.

-I el seu personatge, ¿d'on sorgeix?

-Paul, que és un gran fan de Neil Young, tenia fotos seves per tot arreu. Em va fer tornar boig provant tota classe de looks, cada dia em canviava de lloc la ratlla dels cabells, fins que al final la vam deixar en un costat, hi vam afegir les patilles i ¡bingo! vam trobar el personatge.

-¿Com va afrontar el costat paranoic del seu personatge?

-És una altra cosa de Paul. La seva idea era que no llegís el llibre, perquè és bastant dens i confús. Ell volia mantenir-me en un estat de confusió contínua, sense saber el que passaria en l'escena següent o amb els altres personatges. Rodàvem una escena, i després de dues preses tornava amb una versió nova de la mateixa escena en què els personatges es comporten de forma diferent, i al final no saps de quin peu calça cap, i en aquest estat de confusió viu el personatge de Doc.

-Suposo que el fet d'estar col·locat tota l'estona contribueix a aquesta confusió. Alguns artistes sostenen que l'ús de drogues ajuda al procés creatiu. ¿Hi està d'acord? 

-No, no és bona idea actuar sota els efectes d'alguna substància d'aquest tipus. Almenys és la meva experiència. Vaig fumar marihuana en el rodatge d'una pel·lícula, crec que tenia 25 anys, i va ser un refotut desastre (rialles), vaig aprendre la lliçó. Jo ja vaig abandonar aquell vici. Ara el meu únic vici és actuar.

-¿A què es dedica quan no actua?

-A mirar les musaranyes (rialles). De debò, no penso en res i menys en el futur, visc el moment. Estic començant a copiar els meus pares, que viuen retirats a Florida, tot el dia estirats al sol. Abans, això em semblava una estupidesa, una pèrdua de temps, ara hi he trobat el punt, no ho faig gens malament (rialles).

Notícies relacionades

Una novel·la a mida

¿Val la pena?

-Abans deia que el seu vici és actuar. El seu últim treball, pendent d'estrena, ha sigut a les ordres de Woody Allen. ¿Què tal l'experiència?

-Quan vaig veure L'última nit de Boris Grushenko sent un xaval, vaig entendre que darrere d'una pel·lícula hi ha un director, i em vaig preguntar '¿qui n'és el responsable?'. Quan ho vaig saber vaig decidir que algun dia m'agradaria treballar amb ell. El meu somni convertit en realitat (riu, obrint els braços en senyal de triomf). L'experiència, òbviament, ha excedit les meves expectatives. Woody és un paio llest, coneix la feina de cada individu en el rodatge millor que un mateix, i això és bastant intimidant. A la seva edat, és inspirador veure'l treballar amb tant entusiasme i passió.