El retrovisor de Pomés

Vázquez Montalbán deia que Leopoldo Pomés (Bar-celona, 1931) havia erotitzat el país, i ho deia arran d'un dels seus anuncis més famosos, el del conyac Terry, que mostrava una noia rossa muntant a cavall per la platja amb una camisa com a única roba. Una imatge que es va convertir en icona i que subjau en la memòria col·lectiva de tots els espanyols que en la dècada dels 70 miraven la televisió. Va ser abans de la creació de la bombolla Freixenet, un altre dels grans èxits publicitaris de Pomés que encara es manté a la retina de molts, i després que s'iniciés en la fotografia, la passió que ha guiat la seva vida, i que es convertís en el retratista oficial de Dau al Set. De tot això parla Flash­back, la retrospectiva -la més completa que s'ha presentat mai, segons els seus organitzadors- que la Pedrera dedica, fins al 12 de juliol, a aquest innovador de la fotografia i la publicitat que té en el retrat i les dones la seva principal eina de treball.

«Això d'erotitzar el país no m'ho vaig proposar. No era tan pecador. Però el país estava tan al revés que es va arribar a dir que la noia anava despullada i de despullada no hi va anar mai», explica Pomés sobre el comentari de Montalbán. També afirma que Margit Kocsis, la model, se la va trobar a Castelldefels cavalcant i que va veure clara la imatge per a l'anunci des del primer moment. Cosa que no li va passar amb la publicitat amb què va debutar, que la va haver de treballar una mica més. Va ser el 1959, quan tenia nòvia, necessitava diners i la fotografia no li donava per viure -«molt èxit intel·lectual però res més»-. Així que va solucionar l'anunci d'un banyador per a dona que havia fet la casa Meyba i al qual l'agència Pentágono no trobava una imatge adequada. «Em van pagar molt bé i em va canviar la vida», apunta, de manera que no pot ser «objectiu» quan parla de publicitat. Un camp del qual li agradava la «immediatesa d'arribar a la gent». Cosa que no passa amb els treballs fotogràfics, com les imatges de Barcelona que Carlos Barral li va encarregar el 1957 per il·lustrar un llibre i que no es van publicar fins fa dos anys -«van adduir que no era comercial»-, puntualitza.

Les vistes de Barcelona també llueixen a l'exposició, com llueixen les fotografies de toros, amb els retrats de Juan Belmonte i Rafael El Gallo al capdavant, que li van encarregar per a un llibre que s'havia de publicar amb un text d'Ernest Heming­way, però l'escriptor nord-americà es va suïcidar i no hi va haver projecte. Imatges que segueixen un bloc dedicat a Dau al Set, artistes amb els quals es va relacionar i amb els quals va compartir amistat. I per això els va fotografiar perquè hi havia relació, no perquè fossin famosos. Ja que perquè hi hagi una bona foto hi ha d'haver «amor», manté. «Fer un retrat en cinc minuts és terrible. Sempre he buscat l'ocasió d'enamorar-me del personatge, dels seus gestos, de la seva personalitat. Amb el contacte és molt més fàcil», sosté. De manera que la immensa galeria de retrats que tanca la mostra -Cortázar, Mendoza, Pessarrodona, Herralde, Gimpera...- tots són coneguts seus. «Intento veure allò que m'impressiona i llavors premo el botó».

BROSSA I LA ZARZUELA / Pomés fa temps que no prem el botó, es dedica a escriure les seves memòries, en què afirma que hi ha un capítol dedicat a les seves aventures amb Dau al Set, amb els quals es reunia un o dos cops a la setmana al living de Balmes, que és com el fotògraf anomena la que aleshores era casa seva. «A Brossa, que era un gran imitador de sarsuela, el recordo interpretant La del manojo de rosas, amb vano inclòs» i a Ponç, «desmuntant el seu cos peça a peça amb la mímica». En la mostra els seus retrats es barregen amb peces que li van regalar.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Tot amb un estil molt Pomés que, segons Guillamon, «es defineix per la discreció, l'elegàn-

cia i la sofisticació lligades per l'empatia per la gent i per les coses».