Víctor Manuel, tota una vida

Víctor Manuel sembla que passi els dies dins un etern concert antològic, i en els últims cinc anys ja ha ofert tres recitals d'aquest tipus a Barcelona: el del Palau (2010), el del Liceu (2012) i, divendres, el concert que va suposar el seu debut a l'Auditori del Fòrum. Tot plegat deriva, a més a més, d'aquell disc autobiogràfic i simfònic, Vivir para contarlo (1999), el repertori de tota una vida que fa uns quants mesos va reordenar a 50 años no es nada, coincidint amb aquesta efemèride rodona.

L'efecte déjà vu va quedar, divendres, una mica suavitzat pel canvi de format, dels dos músics que l'havien acompanyat a una dotzena, amb instruments de vent i arranjaments renovats pel teclista, director musical i fill del cantautor, David San José. I per la vistosa desfilada de convidats, que va recordar que Víctor Manuel té una bona agenda i inspira respecte també en creadors de generacions posteriors a la seva. El repertori va modificar en aquesta ocasió l'estricte ordre cronològic i va potenciar certa ordenació temàtica, començant per peces que al·ludien a les seves arrels, ja fos a través de partitures remotes (La romería, 1969) o modernes (El hijo del ferroviario (2001). En aquell Víctor Manuel amb arrels populars trobem la versió més genuïna de l'artista, i per això va ser encertada la sintonia folk del bloc de cançons al qual va convidar tres paisans, el gaiter Hevia i els cantants Chus Pedro (membre, des dels 70, del grup Nuberu, destacat en la recuperació de la llengua asturiana) i la jove Marisa Valle Roso, amb Danza del cuélebre, Planta 14, Paxarinos i Por el camino de Mieres. Memòria tradicional i accents obrers.

Vots i ardors

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

Víctor Manuel no va voler passar per alt els seus versos de caire polític, com els de Canción de la esperanza, del 1978, on advertia que «amb un vot no canviem quasi res», i que va comparar amb el moment actual. Ni tampoc els més fogosos, els de la primerenca Quiero abrazarte tanto. «Amb sexe entre línies. El 1970 tot era entre línies», va apuntar.

El degoteig d'estrelles va créixer a partir de la irrupció d'Ana Belén amb Contamíname, de Pedro Guerra, que el va rellevar amb Canción pequeña. Seguint el guió del disc, David San José se les va tenir amb Bailarina; Sole Giménez, amb La madre, i Rozalén va abordar Luna. Millán Salcedo va substituir el Gran Wyoming a Déjame en paz. Arranjaments amb certa voluntat renovadora, com aquell Solo pienso en ti embolcallat en metalls, amb menys sucre que l'original. «Aquest home toca la fibra sensible com ningú», va dir David Muñoz, d'Estopa, duo que va donar ales a Soy un corazón tendido al sol, en un tram final al qual es va sumar Serrat en la primerenca El abuelo Vítor, que va fer seva amb naturalitat, i un alre cop Ana Belén amb La puerta de Alcalá cap al punt final col·lectiu d'Asturias. Autobiografia i festa.