Miñarro tanca Eddie Saeta

El prestigi aconseguit després de 25 anys de suport al cine d'autor, creatiu i arriscat, i els nombrosos reconeixements obtinguts, no han pogut impedir a Lluís Miñarro abaixar la persiana de la seva productora Eddie Saeta. «Després d'un any de pèrdues la situació és insostenible. Jo he fet tot el que he pogut, des de reduir de sis a dos el personal, a canviar de seu, però el finançament és impossible i aquest 2015 Eddie Saeta desapareixerà», anuncia aquest quixot del cine independent que fa un quart de segle que lluita contra els gegants de la indústria. Es va quedar sol, sense el suport d'unes administracions que, recorda, en l'últim lustre han abaixat un 70% les ajudes -«als que fem cine independent ens queden només les engrunes»- i sense el suport de TVE, absent des del 2010 en els seus projectes. «No hi ha recursos i els bancs no donen crèdits. És inviable», diu.

El productor català lamenta la desaparició d'una marca, Eddie Saeta, «molt reconeguda internacionalment, molt més que aquí», amb 80 premis a l'esquena, entre ells una Palma d'Or a Cannes per El tío Boonmee recuerda sus vidas pasadas i un Globus de Cristall a Karlovy Vary per La mosquitera. Miñarro ha finançat 34 títols i ha catapultat noms com Isabel Coixet (que va ser cofundadora de l'empresa el 1989), José Luis Guerin, Marc Recha, Albert Serra o Javier Rebollo.

Assegura que seguirà batallant amb projectes propis i aliens de forma personal. «L'única sortida és buscar coproductors estrangers però és molt difícil», sosté. «Això és un see you later (fins després). Espero tornar amb una nova aventura quan tinguem una conjuntura millor. Sóc optimista per naturalesa i confio que els canvis sociopolítics pròxims milloraran la situació. Aquest Govern no té present que com més culte és un país més competitiu és enfront de la resta».

Notícies relacionades

Les bombes d’amor que continuen fluint

FiraTàrrega exorcitza els fantasmes del carrer i es reinventa

LA 'STELLA' NO VA BRILLAR / Diumenge també li van ser esquius els Gaudí, als quals va anar com a director del seu primer film de ficció després dels documentals Family strip i Blow horn. Amb 13 nominacions, Stella cadente era la gran favorita amb El Niño, però «inesperadament» només li van concedir dos premis «de calaix» en el gènere històric: millor vestuari i direcció artística. «No han entès o no han volgut entendre la meva proposta. A més, m'agradaria saber el percentatge de votacions; falta transparència». Com a molts altres, li va resultar «sorprenent» que Rastres de sàndal s'emportés el premi gros sense cap altra distinció.

L'audaç quixot tornarà a la càrrega amb un altre deliri: «Estic escrivint un guió que revisita el mite de Salomé: és una soldat de l'Exèrcit nord-americà a l'Iraq».