Geni a foc lent

Quan la Casa Reial o el mateix rei Joan Carles va encarregar el retrat de la seva família a Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936) potser va pensar que l'artista manxec reflectiria en el seu treball tota la veritat i res més que la veritat. Res millor que un pintor hiperrealista per immortalitzar una família reial. A la vista de l'obra, i com es podia esperar, a Antonio López no se li'n va anar la mà, però sí el calendari.

Des que va iniciar el treball, el context de l'instant que ha anat fixant el pintor en la seva tela ha desbordat aquesta imatge per llei de vida, i d'aquella Espanya en què es van fer les fotografies que li han servit de guia amb prou feines en queden les brases del record, molt malmeses per cert. El monarca pare tenia 56 anys, el llavors príncep d'Astúries, tan sols 26 i a la Moncloa encara hi vivia Felipe González. Eren els feliços 90 i l'Espanya que protagonitzaven els personatges de l'obra era la de les vaques grasses. Any rere any, i així fins a 20, el Retrat de la família de Joan Carles I va anar creixent en l'imaginari patri fins a convertir-se en llegenda popular. Al canvi al calendari, Miguel Àngel hauria pintat cinc vegades la Capella Sixtina, i Velázquez, quatre Les Menines.

 

La meticulositat intel·lectual d'Antonio López ha fixat sobre la tela un monarca vigorós i una família espanyola moderna i acomodada. Però mentre el pintor de Tomelloso treia la realitat a la llum i matisava arrugues, gestos i plecs, els dies, els mesos i els anys portaven els personatges per uns camins tan vulgars com la vida mateixa. El Rei es va felicitar a si mateix l'altre dia a l'observar l'obra: «Em veig fantàstic, però ara estic més bé, més descansat», va dir en una frase que conté un enigma que ja no ho és, precisament per les demores de López.

La poca puntualitat del pintor ha deixat un buit clamorós entre l'instant del quadro i la vida real.

A la tela encara no hi existeixen Jaime de Marichalar ni Iñaki Urdangarin, ni tan sols la reina Letizia. Els ulls del patriarca no són els del «ho sento molt. M'he equivocat. No tornarà a passar»,  i la joventut gairebé estudiantil de l'ara Felip VI queda encara molt lluny de l'actual gravetat del monarca, entestat precisament a desmuntar hàbits imperants en l'instant de la tela.

Fidel a una de les seves màximes, López ha portat la seva obra al límit de les seves pròpies possibilitats, cosa que explica que encara que s'entestin i s'hi reconeguin els retratats no són els mateixos, ni de bon tros. No és difícil imaginar en López l'actitud altiva de l'artista («he seguit treballant en altres coses, no es pensin que sóc un gandul»), a la manera del Miquel Àngel que Charlton Heston va perfilar en El turment i l'èxtasi. Aquest manxec captador de la llum d'un instant i la quietud de la pedra, és des de fa molt temps una referència pictòrica universal. La seva peripècia creadora en la sèrie de la Gran Vía madrilenya, una espècie d'Auggie Wren (el personatge al qual dóna vida Harvey Keitel a Smoke) amb cavallet, és una fita en la història de l'art modern. L'habilitat amb què el pintor capta la realitat de paisatges que aparenten el que és irreal l'ha convertit en un artista únic. D'aspecte parc però de discurs contundent quan parla de la seva feina i de les seves inquietuds, el manxec ha ensenyat finalment un dels retrats més famosos d'Espanya, fama sobrevinguda pels terminis més que per la tècnica o la sorpresa.

Objecte de mirades

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Potser per a la incomoditat de l'autor, el retrat de la família reial transcendirà la seva pròpia essència i serà objecte de mirades més penetrants que les del públic en general. Manuel Vicent amenaça d'escriure alguna cosa inspirada en la inspiració de López, i ja apunta alguna de les coordenades del seu pensament mediterrani: «Fixin-se en la distància que hi ha entre la Reina i Felip, és com si es volgués remarcar la separació entre el futur del nou Rei i el passat d'aquesta família», afirma l'escriptor, per a qui és significatiu el fet que Joan Carles posi la mà dreta sobre l'espatlla de la infanta Elena, «i simplement acosti l'esquerra a la seva dona en un gest com d'ajudar a la marxa». Sembla clar que el retrat no descansarà en pau ni tampoc penjat.

Al voltant de la seva obra i obligada a l'anàlisi, Antonio López es mostra molt crític amb el país que no s'entreveu en el retrat reial. L'artista creu que hi ha molta brutícia en l'art i assegura que «és un reflex de la brutícia en la societat. La vida política està descomposta i això s'hi reflecteix. Crec que fins que la merda no ens asfixiï i s'acabin els espais de tranquil·litat, no tocarem fons, única manera de renéixer». El talent crític de l'artista no és precisament el que s'atribueix històricament a un pintor de la Cort.