«S'ha ocultat la connexió entre Barcelona i Sevilla»

Primer va ser Sensación térmica (2013), l'últim disc de Kiko Veneno, produït per Raül Fernández, Refree. Després l'aliança de tots dos amb l'orquestra Cordes del Món. I ara, un mà a mà que transcendeix el perímetre de tots dos, del sevillà (encara que nascut a Figueres) Veneno i del barceloní Refree, i posa un peu en una substanciosa pista històrica: el diàleg contracultural que les seves ciutats van mantenir els 70. Un repertori amb referències implícites a l'underground i el neoflamenc d'aquells anys, que avui mostren a Apolo (La 2, 21.30 hores), al Curtcircuit.

 

-A Sensación térmica ja es pressentien els ressons d'aquella complicitat entre Barcelona i Sevilla. ¿Necessitaven explorar aquest camí?

 

-(Raül Fernández) Ara, la idea de tocar cançons de tots dos estava bé, però podíem portar-ho una mica més enllà. Kiko em parlava d'aquesta relació entre les dues ciutats, i d'aquell transvasament d'idees i de músics, i vam pensar que podríem tocar també cançons del grup Veneno i d'altres artistes de l'època.

-Parlem d'una música anterior a la movida madrilenya.

-(Kiko Veneno.) Sí, l'època de la música progressiva, quan els membres de Smash van venir a Barcelona i es van allotjar a casa de Pau Riba…

-(R. F.) I  Toti Soler va anar a treballar amb Diego del Gastor…

-(K. V.) … a aprendre flamenc a Sevilla. Hi ha una relació que no és sostinguda però sí molt significativa. Barcelona i Andalusia són col·laterals respecte al fet central, a l'Estat espanyol, i es complementen. La Feria de Sevilla la va fundar un català, Narcís Bonaplata, amb un basc. Dalí i Lorca eren amics. Catalunya és un nucli flamenc amb Carmen Amaya, Peret, El Pescaílla, Miguel Poveda, Mayte Martín…

-(R. F.) La connexió entre Barcelona i Sevilla s'ha ocultat i no se li ha donat la dimensió que mereixia, a diferència de la movida madrilenya, que va sortir més tard. No vull polititzar-la, però es presenta la movida com el gran fet contracultural quan el que va passar abans a Barcelona i a Sevilla va ser intel·lectualment salvatge, i en un context de repressió.

-Barcelona i Sevilla van establir un diàleg sense passar per Madrid. I en plena dictadura. Vist ara, sembla una anomalia inconcebible.

-(K. V.) El fracàs de l'Estat espanyol és que imposa el nacionalisme castellà. Tot això va estar en discussió els segles XVIII i XIX. A Andalusia hi havia La Mano Negra, i va coincidir amb Catalunya en l'anarquisme. Per desgràcia, la nostra memòria històrica és dels últims cent anys: Primo de Rivera, Franco i a seguir burxant. No es reconeix que els nacionalismes perifèrics, com els anomenen ells, són tan fundacionals, o més, que el castellà, a l'Estat espanyol, i es desenvolupa la mentalitat dictatorial, franquista, que és la que encara estem vivint.

-Així que, a més d'un concert, proposen tota una reivindicació d'un Estat plurinacional.

-(K. V.) No necessitem cap projecte per reivindicar això: som així de natural, perquè la música no coneix fronteres, s'ajunta i es barreja.

-(R. F.) No volem donar-li aquesta lectura, però vostè la pot fer. Quan gravàvem el disc, Kiko em deia que veia aquesta connexió, i això m'agrada. Crec que hi ha alguna cosa de tot això.

-La batalla de Kiko el 1977 va ser desenvolupar un rock autòcton, i un flamenc sense dogmes. ¿Li sembla que s'ha avançat en aquests terrenys?

 

-(K. V.) Ara la modernitat del flamenc s'ha de buscar en altres parts: en el ball, en Israel Galván... En la música, El Niño de Elche juga amb els límits. I l'experiment de Raül amb Rocío Márquez. Las Migas, Albert Pla amb Diego Cortés... És gent que fuig del cànon oficial, del qual s'ha de fugir sempre, i encara més en el flamenc, on fa pudor de podrit i antic, i els crítics no demanen res de nou. La vida no és així. Cal avançar. Aquestes són altres vies, les que dinamitaran el flamenc, que és un cos d'art extraordinari però que s'ha convertit en una situació de poder opressiva.

 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

-Ha publicat un disc amb l'uruguaià Martín Buscaglia, El pimiento indomable. ¿És una casualitat que treballi ara amb músics d'una generació més jove?

-(K. V.) Són coses buscades. Jo m'associo a la idea d'expandir-me, com l'univers. Allò que els músics volem fer és ampliar el nostre camp d'acció. Em trobo molt bé amb aquestes col·laboracions, són noves finestres que s'obren.