Anar al contingut

AMB KAZUSHI ONO, EL FUTUR DIRECTOR DE L'OBC, AL CAPDAVANT

Aclamat 'holandès'

L'innovador muntatge de La Fura sobre la llegenda operística de Wagner captiva l'Òpera de Lió

Àlex Ollé situa la història en un vaixell encallat en un desert industrial

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
LIÓ

Espectacular, innovador, captivador. Aquests qualificatius, amb la gent dreta i dient bravos, es podien sentir ahir a la nit a l'Òpera de Lió al final de l'aclamada estrena del muntatge de La Fura de L'holandès errant (Le vaisseau fantôme), obra ja de plenitud d'un Wagner a la trentena. La relectura que Àlex Ollé ha fet de la llegenda, situant-la en el més marginal del segle XXI, ha estat molt ben acollida. En la representació el mar s'ha assecat i el vaixell ha embarrancat en un desert inspirat en el port de Chittagong (Blangla Desh), cèlebre pel seu contaminat cementiri marí en què es desballesten les naus que van a morir allà.

La potent metàfora del que passa en aquest infern a la Terra és el punt de partida d'una versió escènica que commou l'espectador. El racionalisme de l'home modern i l'univers de fantasia i realitat es troben en un dilema en què l'amor cap a un heroi maleït encara és possible. I tot plegat sense perdre el nord dels valors que van inspirar Wagner a construir un relat en què el mar era l'últim límit. Ollé apel·la a unes emocions que s'han transformat però mantenint els valors originals, com el sentiment romàntic de la grandiositat que l'autor veia en l'oceà. L'exquisida lectura musical de Kazushi Ono, titular de l'orquestra del teatre i futur responsable de l'OBC, i la brillant resolució del repartiment de cantants i el cor, van contribuir a mantenir les constants musicals d'aquesta òpera universal. Sona l'obertura i sobre l'efígie del navili es projecten unes imatges de gran bellesa de Franc Aleu, video-

creador del muntatge. Per moments sembla que estem veient la tempesta en 3D. El vaixell queda encallat en unes dunes obtingudes a partir d'una estructura inflable de l'estupenda escenografia d'Alfons Flores.

VIGÈNCIA / Un grup d'operaris, que semblen pirates o esclaus, amb vestuari d'un inspirat Josep Abril, comencen a desballestar la nau. De l'interior de l'hàbitat del mariner condemnat a vagar pels mars fins que tingui, cada set anys, l'oportunitat de trobar la dona que el redimeixi, surt la tripulació i el seu capità, figures fantasmagòriques que ho impregnen tot. Són l'ànima de l'últim reducte de la societat capitalista. Ollé mostra que una història així, en què la vida té tan poc valor que és preferible esperar la mort, té vigència.

És pertinent la substitució de la metàfora del mar per la d'un escenari desèrtic. Allà hi segueixen pul·lulant la por, les ànsies de poder, les ambicions i l'afany de llibertat. Totes les escenes quotidianes de l'obra, com les de Senta i les filadores, es desenvolupen sobre la sorra. Hi ha moments màgics com el duo entre l'Holandès i Senta. També hi tenen lloc les escenes corals i la imatge del canviant final en què ella apareix en el recuperat mar, enfangant-se amb llot blanc per aconseguir la mateixa aparença fantasmal del ja desaparegut Holandès.

Simon Neal, de veu envellutada, és un protagonista dramàticament ben construït. De la mateixa manera que una sensible Magdalena Anna-Hofmann. Ono va demostrar que és un gran director d'òpera, encara que a Barcelona solament el disfrutarem amb l'OBC. El muntatge viatjarà a Melbourne, Lilla i Bergen, però no es veurà a Espanya. Increïble.