«Hi ha qui mata per tenir una mica de fama»

Fa gairebé dues dècades que fa cine. Després de disfrutar d'un prematur èxit (Oscar al millor guió, compartit amb el seu amic Matt Damon, per El indomable Will Hunting) i de patir diverses patacades tant professionals com personals, Ben Affleck (Berkeley, 1972) va tornar a provar el gust de l'èxit (el 2012 va obtenir un Oscar a la millor pel·lícula per Argo) aquesta vegada com a director i productor. No obstant, la seva carrera d'actor necessitava urgentment una injecció de sort i sembla que per fi li ha arribat. El seu últim film, Perdida, que s'estrena avui a Espanya, basat en el best-seller del mateix nom de Gillian Flynn, i dirigit per David Fincher (L'habitació del pànic) ha aconseguit l'atenció tant del públic com de la crítica. A la cinta, que va recaptar 35 milions d'euros el dia de la seva estrena als Estats Units, Afleck dóna vida a Nick, un home sospitós d'haver assassinat la seva dona, un crim que ell jura no haver comès. Ara només li queda convèncer-nos amb la seva pròxima aventura davant de la càmera, Batman contra Superman: L'alba de la Justícia, però per a això haurem d'esperar al 2016. De moment, l'actor, que es va reunir amb EL PERIÓDICO a Nova York, s'acontenta de parlar del que segurament és el personatge més fosc de la seva carrera.

-Després del seu gran èxit com a director, ¿com s'ha sentit sent dirigit per David Fincher?

-És molt fàcil deixar-se dirigir per algú que sap molt bé el que es fa i en qui confies plenament. El problema és que et dirigeixi algú en qui no confies. David no ha fet cap pel·lícula dolenta, només has de veure la seva filmografia. Confiava plenament en ell i sabia que després d'una escena me'n podia anar tranquil al meu tràiler i esperar que m'avisessin per a la pròxima.

-Veient l'evolució del personatge, l'espectador oscil·la entre sentir simpatia i sentir recel i fins i tot por d'ell. ¿Com ha sigut per a vostè interpretar-lo?

-Molt excitant, perquè David sempre va voler que fos un home real, amb els seus errors i les seves debilitats, algú que no té per què agradar a ningú. La primera cosa que em va dir quan ens vam asseure a parlar del personatge és que havia de despullar-me tant literalment com figurativament, havia de desprendre'm de tota vanitat, mostrar tant el meu costat bo com el meu costat dolent, i això em va terroritzar i al mateix temps em va oferir l'oportunitat de fer una cosa molt diferent del que havia fet abans. Per descomptat que no ho hauria fet amb qualsevol director.

-Tinc entès que és el seu primer nu frontal en el cine...

-Sí, no me'n vaig adonar fins que no vaig veure la pel·lícula. És un film molt europeu en aquest sentit. David no ens hauria permès fer aquestes escenes d'una altra forma. Volia veure'ns al natural, res d'asseure'ns al llit amb els llençols tapant-nos el cos com si es tractés d'una telenovel·la. Aquí ens havíem de mostrar amb la cara inflada, com si tinguéssim ressaca cada matí al llevar-nos. David no acceptava excuses, l'escena incloïa un nu frontal, bé ¿i què? A aquestes altures de la meva carrera no m'ensorraré per sortir nu a la pantalla.

-¿Com arribava a casa després d'un dia de rodatge?

-Fet pols (rialles). Van ser 110 dies de rodatge, endinsant-me en les fosques entranyes de l'ésser humà. Per sort vam filmar a Los Angeles, i al final del dia de feina tornava a casa meva, a la meva encantadora esposa, que de moment no ha sigut acusada de matar ningú (rialles) i als meus fills. No tornava a un hotel tot sol i sentint-me un miserable. Tot i així no va ser fàcil desfer-me del personatge a l'arribar a casa.  Per sort, David és una persona molt divertida i entranyable, això va facilitar molt les coses.

-Com a persona cèlebre que és, ¿es va identificar amb el seu personatge  en el sentit que ha de modificar la seva personalitat per donar sempre una bona imatge i així atraure la gent?

-M'hi vaig identificar només en el fet d'haver de lidiar amb els mitjans de comunicació, encara que en el cas del meu personatge siguin diferents dels mitjans amb els quals ho he de fer jo. He de veure-me-les amb els mitjans que se centren en les xafarderies dels famosos, mentre que a Nick el persegueixen els canals de notícies de successos, aquests amb els quals la gent es queda penjada davant del televisor i tendeix de seguida a catalogar la víctima o el perpetrador del cas, ja sigui la mare que ha perdut el cap o el marit desdenyat.

-¿Com es porta ser assetjat contínuament pels mitjans de comunicació?

-Et sents presoner d'una colla de caníbals que busquen un moment teu de debilitat per destrossar-te i així vendre més revistes. En el meu cas, he tingut la sort d'haver estat criat en una família que sempre ha estat present, que m'ha donat molta seguretat i ha fet que visqui tocant de peus a terra. Fins i tot quan la premsa mostrava fotos meves en què ni jo mateix em reconeixia, tant jo com la meva família i el meu grup d'amics sabíem perfectament que aquell no era jo. Òbviament la meva situació és molt diferent de la del cas que presenta la pel·lícula. Però és cert que hi ha gent, sobretot als Estats Units, que busquen cometre un crim només per guanyar notorietat. No s'adonen que la noció de fama va unida a l'excel·lència en la teva feina i els èxits que aconsegueixis fent-la.

-Al film s'ha d'enfrontar a moments de terror, ¿què li causa més por a la vida?

-Veure una pel·lícula com El Resplendor crec que és l'experiència més terrorífica que he tingut en un cine. Ara que sóc pare, naturalment ja no penso en el que em pugui passar a mi, sinó en el que li pugui passar a la meva família, sobretot als meus fills. La meva dona no ha pogut acompanyar-me a l'estrena perquè els meus dos fills estan malalts, un amb grip i l'altre amb una al·lèrgia, i el fet d'estar lluny d'ells ja em preocupa. Per això anem junts a tot arreu. Però, dit això, no pots viure sempre amb la por al cos i ser massa protector dels teus fills, perquè ells també necessiten la seva llibertat per poder desenvolupar-se com a persones.

Notícies relacionades

'Perdida', cinisme, violència i contenció

El #MeToo dels nens

-No tem els polítics?

-No, els polítics només volen els teus diners.