L'oval de l'art català

«Agraïda però requereix esforç». És l'avís per a navegants que envia Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), als potencials visitants de la nova exposició que el centre presenta, fins a l'11 de gener, i que té com a protagonista Perejaume. Agraïda per la bellesa que exhibeix: «Coses molt boniques que desprenen emoció. Està molt bé això de poetics and politics, però també està bé reivindicar la bellesa dels objectes, d'un dibuix minúscul de Miró», apunta. I esforç per la complexitat de la proposta: «Material dens, espès i una mica forestal», a parer del mateix Perejaume, que explica la visió extremadament personal i poc ortodoxa que l'artista santpolenc té de l'art català. De manera que Maniobra de Perejaume, així es titula la mostra, se centra en la presentació de 130 peces -des de pintures fins a jocs populars, passant per informacions meteorològiques, estampes religioses o fragments poètics-, que porten la firma de creadors de diferents disciplines (Joan Miró, Jacint Verdaguer, Eduard Fontserè o Cèsar Martinell, entre d'altres) i que recorren la tradició artística del país, des del barroc fins a l'actualitat.

Un recorregut que no té res a veure amb l'academicisme o la historiografia, més aviat tot al contrari. Aquí l'itinerari el marca la imaginació i la capacitat creativa de Perejaume: «A vegades les obres s'agrupen per una anècdota, una intuïció, un fil que potser té una importància relativa però que la fe i el fervor acaben convertint en corda», afirma. I a Maniobra de Perejaume aquesta anècdota o intuïció són «les formes ovalades, d'origen tubular, bulbós, astronòmic o corporal» que l'inclassificable artista afirma que es repeteixen constantment en la creació del país des del segle XVII. Per corroborar-ho, hi ha, per exemple, la talla de La Mare de Déu Assumpta que al segle XVII va realitzar Francesc Santacruz, alguns dels esbossos que Salvador Dalí va fer per a La metamorfosi de Narcís i La persistència de la memòria, i un detall exageradament ampliat de l'escala que Josep Maria Jujol va projectar per a Can Negre, que a la mostra es confronta amb un tríptic que Pablo Palazuelo va pintar, a Mallorca, l'any 1964.

DEL TACTE AL PAISATGE / Però les obres, a més de compartir afinitats, com la de la forma ovalada, s'encomanen -«per això es presenten sense marc, per facilitar el contagi», explica Perejaume- i d'aquesta transmissió en surten noves relacions, com la del tacte: el sentit utilitzat per Joan Miró per pintar uns dibuixos, inèdits, durant les classes de Francesc Galí; i el sentit pel qual assumien les virtuts de la imatge a la qual feien referència els exvots en forma de cinta del segle XIX, també presents a l'exposició.

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

El paisatge és una altra de les desviacions del camí de formes ovalades que Perejaume traça en la història de l'art català. Aquí, dos arxius aparentment inconnexos apareixen junts: les fotografies que el meteoròleg Eduard Fontserè va realitzar per al seu Atles universal de núvols i les imatges que Cèsar Martinell va fer dels altars barrocs en vistes a la seva Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Dos paisatges diferents però que en última instància també comparteixen formes: les el·lipses pròpies del barroc que també apareixen als núvols i en el fum que va sorgir d'aquests altars al cremar durant la guerra civil.

Aquesta revisió, relectura o aproximació tan personal que Perejaume fa de la tradició catalana converteixen l'exposició en una obra en si mateixa. «Maniobrar és un intent d'utilitzar les obres existents per crear-ne una de nova», afirma. De manera que la mostra permet a l'autor dels plafons del sostre del Liceu exposar per primera vegada al MNAC i al museu obrir-se una mica més a l'art del segle XX.