Yuval Noah Harari «Estem a punt de convertir-nos en déus»

Ddijous, el jove historiador israelià Yuval Noah Harari (38 anys) va presentar a CosmoCaixa un llibre del qual es parla a tot el món, en curs de publicació en 20 llengües. Sàpiens. Una breu història de la humanitat (editat en català per Edicions 62; en castellà publicat per Debate com a De animales a dioses. Breve historia de la humanidad). Per a Harari (vegà, per cert, cosa que es reflecteix en la seva equiparació entre el patiment humà i l'animal), la història de l'home és la d'un inventor de ficcions. I precisament la seva capacitat de narrar de forma atractiva va fer que un curs universitari d'introducció a la història de la humanitat vengués 300.000 exemplars a Israel.

-¿Quin sentit té cada un dels dos títols?

--Originalment el títol era D'animals a déus. Vaig intentar resumir-hi tota la història de la humanitat. Vam començar fa 70.000 anys com a animals, no gaire diferents d'altres animals. I ens hem desenvolupat fins a una situació en què estem a punt de convertir-nos en déus. I això no és una metàfora, literalment estem adquirint capacitats que tradicionalment eren considerades poders divins, com crear vida i modificar els nostres cossos i ments. Però quan ho vam publicar en anglès, l'editor va proposar Sapiens, que és més breu i més sexi. I també és un bon títol perquè reflecteix de què tracta el llibre: sobre l'Homo sapiens. És la història de tota l'espècie. I també ens dóna una idea de la relació entre la història i la biologia.

.

-¿Fins a quin punt es pot resumir la història d'una humanitat en una idea tan general?

-Tenim tres revolucions. Primer, la cognitiva, que va transformar fa 70.000 anys un animal africà poc rellevant en la força més potent del Planeta. Després, l'agrícola, un altre pas enorme. I després, la científica, que pot acabar donant als homes aquestes facultats divines. El fil comú és l'augment continu del poder, de transformar l'entorn i a si mateix, i que aquest poder és molt difícil traduir-lo en felicitat.

-Diu que la força motriu va ser, primer, la capacitat de xafardejar. I després, d'inventar històries.

-Són dues facultats que estan relacionades. Xafardejar et permet crear societats de 150 o 200 individus. Per crear grans xarxes de cooperació política, la clau és la imaginació, la capacitat de crear i difondre ficcions. Realitats que existeixen perquè nos-

altres ens les inventem. El poder es basa en la ficció: la religió, evidentment, però també l'economia i la política. La nació és una ficció. Els diners també. Però serveix perquè persones que no es coneixen col·laborin, perquè totes dues creuen en una mateixa història. Dos ximpanzés de grups diferents no sabran intercanviar un plàtan i un coco. Nosaltres sí que sabem canviar un tros de paper en el qual tots dos creiem per una ampolla d'aigua.

-Segons el seu parer, tot són religions...

-El capitalisme també és una religió. I la més exitosa de la història. És l'única religió en què creuen gairebé totes les persones del món. No estic dient que sigui un engany. Són realitats que funcionen de veritat perquè creen confiança i permeten cooperar. Quan tothom confia en les mateixes històries pots construir catedrals, hospitals o anar a una croada.

-Reduir a ficcions conceptes com la llibertat, la igualtat, l'opressió... ¿No pot portar a un relativisme moral perillós?

-No, si no oblidem que l'única realitat és el patiment. I el seu revers, la felicitat. Moltes vegades aquestes ficcions amaguen la realitat del patiment dels nostres ulls. Això és moralment perillós. Quan una nació s'embarca en una guerra, la nació és una ficció però el patiment és real i no ho hem d'oblidar. El patiment d'humans i altres animals sí que és real. Davant aquesta realitat tenim un compromís ètic.

-¿L'èxit del seu llibre es deu al fet que ofereix una narració coherent quan justament el que necessitem és que donin sentit a totes les coses que ens passen?

-En les últimes dècades la postmodernitat va desconstruir les velles narratives. El nacionalisme, les religions tradicionals... I això ha deixat la gent buida en un món confús.

-Doncs el seu plantejament sembla més aviat postmodern. Defensa que només existeixen construccions mentals, repudia la historiografia marxista o liberal...

-No sóc un postmodern típic. Perquè no comparteixo aquesta oposició a les grans narratives. Jo construeixo una gran narrativa, crec en el seu poder. I penso que no tot són ficcions i imatges: hi ha aquesta realitat real, la del patiment. Si agafes la revolució agrícola, la pregunta bàsica és si va reduir o va augmentar la quantitat de patiment en el món.

-Doncs diu que els caçadors recol·lectors eren més feliços recollint baies que els primers agricultors. ¿No els idealitza?

-Intento no retratar aquella societat com un paradís. Si queies d'un arbre i et trencaves una cama mories. Però sí que crec que després de la revolució agrícola per a la major part de la gent la vida va ser més difícil. Els esquelets mostren més mala nutrició, malalties, lesions òssies. Hem evolucionat per agafar bolets pel bosc, no per llaurar el camp o asseure'ns en una oficina. ¡I encara ens agrada més agafar bolets!

-I viatgem al futur. Planteja dos horitzons inquietants. L'apocalipsi ambiental i que una part de la humanitat es converteixi en superhomes.

-Aquestes són possibilitats que cal que ens prenguem molt seriosament. L'elit econòmica i política està més compromesa amb el creixement econòmic que amb l'estabilització ecològica. En part perquè pressuposen que tindran diners i tecnologia per salvar-se de les pitjors conseqüències. Com en una arca de Noè tecnològica, mentre els pobres de Bangla-Desh s'ofeguen. L'altre futur preocupant és la creació de castes biològiques utilitzant la biotecnologia o la comunicació directa entre el cervell i els ordinadors amb l'objectiu d'aconseguir capacitats molt més grans que les de l'Homo sapiens. Per primera vegada en la història hi hauria una barrera biològica real entre rics i pobres. En un futur no gaire distant pot resultar que els rics siguin més intel·ligents que els pobres. I això obre uns escenaris terrorífics.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

-Defensa que hi ha una barrera ètica per a aquestes investigacions, però que en el futur aquesta barrera caurà. Així que ens hauríem d'espantar.

-Ara no estem fent gaire enginyeria tecnològica amb humans. Però quan una innovació permeti suprimir una malaltia, ho farem. Si no a Europa, sí a la Xina o a Corea del Nord. Però tot comença intentant curar una malaltia i després rellisca per un pendent relliscós. L'objectiu al segle XX de la medicina era curar els malalts. Al segle XXI serà millorar l'estat de persones sanes. Més enllà de la normalitat.