Continua deprimida però és molt més feliç

Comença la cosa desplegant-se com un catàleg d’excentricitats, una acumulació d’extravagàncies (un exemple: el pare d’un dels protagonistes es creu, en la seva demència, autor de tots els quadres de Salvador Dalí i és cuidat per un infermer acondroplàsic amb dificultat articulatòria de la essa) que sembla que perdran la seva eficàcia còmica per acumulació; no obstant, a poc a poc, el relat va desplegant diferents registres i intencions, de l’spoof a certa tendresa, de la xorrada absoluta al retrat d’una generació alienada, i l’espectador s’adona que la pel·lícula és, en realitat, una pizza, com les que preparen els personatges, aquesta parella que troba en la il·lusió (acceptant la paraula en tota la seva polisèmia) l’evasió de la seva precarietat vital: aquí tenim moltes d’aquestes històries de Hollywood que ens han alimentat, com les de judicis (amb al·legat automotivador i fiscal malvat inclòs), les d’underdogs enfrontats a un sistema adotzenat, les comèdies romàntiques de parelles... Mantenint la seva particular idiosincràsia però acostant-se a certa assequibilitat, Carlo Padial aconsegueix una cosa molt meritòria: a partir del que sembla una broma arribar a dir-nos, des de l’absència absoluta de cinisme, coses importants sobre qui som i com estem ara mateix ("Jo continuo deprimida, però molt més feliç") i oferir una sortida esperançada.