Alberto Rodríguez imposa el seu 'thriller' rural

Probablement ja deu haver sentit parlar de La isla mínima perquè s'estrena la setmana que ve, però si no és així no es preocupi: tindrà nombroses ocasions de fer-ho. Perquè hi ha pocs dubtes que la pel·lícula serà inclosa dissabte que ve en el palmarès d'aquest festival, i perquè serà un títol omnipresent en les nominacions a premis com els Goya. I amb motiu. Si és la millor pel·lícula espanyola de l'any és una cosa sobre la qual es pot discutir, però qui defensi que no ho és necessitarà pensar-s'ho molt per trobar motius.

El que no admet discussió és que és el millor treball que ha fet fins avui Alberto Rodríguez. Amb ella, el director sevillà pren els elements de la seva anterior pel·lícula, la ja notable Grupo 7, i els eleva -i a si mateix en el procés- a una categoria superior. La isla mínima és, com aquesta predecessora, un thriller policial matisat de comentari social i carregat d'una atmosfera angoixant, però més fosc i menys procliu a fer concessions al públic; més complex però també més precís en l'ús de les trampes narratives -les pistes falses, les revelacions inesperades- no només acceptables en el cine negre sinó també indispensables; més subtil i a la vegada més profund inserint la trama en el context del passat més o menys recent del nostre país.

«Vaig voler utilitzar els elements polítics i socials a manera de riu subterrani que corre per sota de la trama», explicava ahir Rodríguez. «A principis dels anys 80 Espanya era un país que intentava definir-se territorialment i afectat per una crisi econòmica galopant, i al retratar-la em vaig adonar que no existeixen paral·lelismes clars amb l'Espanya actual». L'Espanya de La isla mínima és, més concretament, una Sevilla rural -el director esprem als aiguamolls tot el seu potencial escènic- empantanegada en la transició i enverinada de corrupció moral, en què dos policies de Madrid -uns impecables Javier Gutiérrez i Raúl Arévalo- se submergeixen en la investigació de la misteriosa desaparició de dues germanes després d'una festa local.

Rodríguez agafa aquesta premissa, que bé podria haver sortit d'un episodi de La huella del crimen o de les pàgines d'El caso -l'infame diari especialitzat en l'Espanya negra té el seu rol en la trama-, i l'enriqueix a base de condiment noir que recorda títols com El cuervo (H.G. Clouzot, 1943), Memories of Murder (Bong Joon-ho, 2003) o, sobretot, True Detective. De fet, La isla mínima traspua la mateixa atmosfera humida, tòxica i podrida que la telesèrie creada per Nic Pizzolatto. Mai el Guadalquivir s'havia assemblat tant al Mississipí.

«Un dia, mentre estava editant la pel·lícula, em va arribar un whatsap de Raúl [Arévalo] amb un fotograma de la sèrie i un text que deia: 'Ens l'han copiat'», va recordar ahir el director sobre les fortuïtes similituds. En qualsevol cas, La isla mínima, és clar, no inventa res; les convencions del cine negre que fa servir no són cap novetat. La novetat és que les condueixi tan condemnadament bé.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

EL RETORN DE FRANÇOIS OZON / També presentada a competició, Une nouvelle amie va tornar a confirmar el bon estat de forma de François Ozon. El director francès torna a meditar sobre la confusió sexual, un assumpte tractat de forma recurrent al llarg de la seva carrera en pel·lícules com A la casa, per la qual va obtenir la Concha d'Or en aquest festival fa dos anys. L'alt contingut del film en subversions de gènere i desig prohibit podria estimular comparacions amb el cine d'Almodóvar si no fos perquè, a aquestes altures, Ozon es refereix exclusivament a si mateix.

Revelar que Une nouvelle amie és la història d'un home que per superar la mort de la seva dona s'abandona a les complexitats del travestisme no és un espòiler, ja que la pel·lícula ho fa passats no més de 10 minuts de metratge. El potencial d'aquest punt de partida per caure en el ridícul és sens dubte elevat, però Ozon esquiva el perill passejant-se amb perícia entre la comèdia i el melodrama, i oferint en el procés penetrants reflexions sobre els complexos mecanismes del desig.