Denzel Washington Magnètic

¿Què fa The Equalizer inaugurant un festival com Sant Sebastià? Més ben dit, ¿què hi pinta una pel·lícula com aquesta en un festival, sigui quin sigui? És un producte hollywoodià purament comercial i per tant fora de context en un certamen dissenyat per celebrar el cine entès com a art. I encara que és cert que algun entreteniment lleuger o sense pretensions pot funcionar en un certamen cinematogràfic ple de cine per a llestos com un bon trago de Red Bull, tot té un límit.

Així doncs, ¿què hi fa The Equalizer aquí? Molt senzill: És l'excusa perfecta del festival per assegurar-se Denzel Washington a l'alfombra vermella i als diaris i, de passada, per donar-li un premi Donostia. «Aquest premi és un gran honor per a mi. Miro de treballar de valent i fer-ho tan bé com puc, i de ser un exemple per a joves actors que intenten tirar endavant», va assegurar ahir l'actor. Al marge de fer un parell d'acudits sobre la derrota recent de la selecció espanyola al Mundial de bàsquet, poca cosa més va dir sobre el guardó o la pel·lícula.

Dirigida per Antoine Fuqua, un jornaler del cine de gènere americà que segueix vivint de les rendes que li va proporcionar fa 13 anys l'èxit de Training day -per la qual, recordem-ho, Washington va guanyar un Oscar-, The Equalizer és una pel·lícula de superherois encara que no inclogui el logo de Marvel o de DC als seus títols de crèdit i el seu protagonista no porta capa i leotards. Robert McCall (Washington) viu una vida molt estructurada. Es lleva a la mateixa hora cada dia, agafa el transport públic per anar a treballar, menja sempre seguint un ritual idèntic. A les nits, quan no pot dormir, s'acosta a una cafeteria per prendre el te i llegir. Una altra habitual del lloc, Teri (Chloë Grace Moretz), és una prostituta que té un deute amb la màfia russa. Un dia ella acaba en un hospital local després de rebre una pallissa de mort. I llavors tota aquella calmada introspecció de la qual ell feia gala dóna lloc a una sàdica set de venjança.

McCall, ens en assabentem una mica després, és un exagent de la CIA -què si no-, però sobretot és el nen bastard de Jack Bauer i MacGyver, un tipus capaç de delmar els seus enemics sense arquejar una cella i de curar-se les ferides de bala amb una espàtula i una mica de mel calenta. Fa servir el que té a la seva disposició, i això és molt dir considerant que treballa en una ferreteria

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

-en concret, la seva manera d'utilitzar el tirabuixó és particularment inventiva-. Ha fet un munt de coses en la seva vida de les quals no està orgullós, però tenint en compte l'evidància a la pantalla, encara sembla trobar cert plaer veient ofegades en sang les seves víctimes, a les quals la càmera de Fuqua manté en primer pla durant uns segons més dels estrictament necessaris.

BRUTA, TOSCA I ABSURDA/ És a dir, The Equalizer és molt bruta. També grollera i essencialment absurda, i agressivament simple: aquí no hi ha comentaris ni al·legories ni subtextos, només un heroi molt bo enfrontat a uns brètols molt dolents. Per descomptat, és perfectament possible acceptar-la pel que és, amb els seus excessos i amb la seva severitat gairebé autoparòdica, i disfrutar de la seva raonable capacitat per generar tensió i orquestrar acció violenta. Però en el millor dels casos la diversió dura una estona: el bon samarità macarra que Washington encarna és bàsicament invencible, de manera que veure'l estomacar tot aquell perdonavides que es troba al seu camp de visió no triga a avorrir. Fins i tot llavors, això sí, continua intacta la capacitat de Washington per resultar condemnadament magnètic mentre es passeja per un guió tan infestat de clixés com un adolescent ho està de grans. Són aquest tipus de proeses les que justifiquen els premis.