30 març 2020

Anar al contingut

«Mai m'he sentit satisfet amb la meva feina»

NANDO SALVÀ / TORONTO

-La seva primera pel·lícula com a director, El cuarteto (2012), ja estava ambientada en el món de la música. ¿Ser músic és la seva vocació frustrada?

-Potser. Vaig estudiar piano quan era nen, però tinc les mans massa petites. Però no hi ha cap relació entre la mida de les mans i la d'altres parts del cos, ¿entesos? En tot cas, la mida no sempre és un problema. ¿Has sentit parlar mai de Tyrone Bogues i Spud Webb? Van ser dos jugadors de bàsquet baixíssims, i un d'ells va dir: «Els altres són els amos de l'aire, però el terra és meu». En realitat, el meu gran handicap amb la música és que mai he tingut bona oïda.

-El seu personatge en la pel·lícula transmet els seus coneixements musicals a un noi d'11 anys. ¿Vostè ha exercit de mentor d'algun aspirant a actor?

-Del meu fill Jake, que és l'únic que ha decidit dedicar-se a això. Tots els altres han preferit dedicar-se a altres branques artístiques, com la pintura o la música. Jake em demanava que l'acompanyés a les seves audicions, però com que mai li donaven el paper es va sentir avergonyit i va deixar de trucar-me. Però els actors exercim de mentors els uns dels altres constantment. Ens esforcem perquè el nostre company d'escena doni el millor de si mateix. Perquè si tu ho fas bé però l'altre actor no, l'escena no serà bona.

-En els últims anys, interpreta principalment personatges secundaris. ¿És una decisió pròpia o aliena?

-Quan ets jove vas agafant experiència fent personatges d'aquells que estan en segon terme. Després, si tens sort et converteixes en actor protagonista. Quan Mike Nichols em va oferir el paper principal a El graduat jo ja tenia 29 anys, encara que tot i així vaig ser afortunat, perquè n'hi ha molts que no ho aconsegueixen ni a aquella edat ni més tard. En tot cas, amb el pas dels anys inevitablement tornes a fer papers secundaris, i una altra vegada només si tens sort. És el cicle de la vida, i és una merda.

-Millor interpretar papers petits que no interpretar-ne cap. ¿És aquesta la seva filosofia?

-I tant, per descomptat. El meu gran problema és que no sé estar parat, sobretot perquè mai m'he sentit completament satisfet amb l ameva feina. Mai m'he dit a mi mateix: «Ja està, ho he aconseguit». Tot és susceptible de millorar. Sempre poso l'exemple de Picasso, un home que mai donava per acabada una obra. Fins i tot quan el quadro ja estava penjat al museu, seguia anant amb un pinzell a fer-hi canvis. així em veig jo com a actor amb cada nova pel·lícula, amb cada escena. Si fos per mi, repetiria cada presa 200 vegades.

-¿Està d'acord que actualment, per buscar bons papers, s'ha de fer a la televisió?

-Sens dubte. La ficció televisiva està en el millor moment de la seva història. I el cine està travessant el pitjor moment de la seva. Així que, senyors de la HBO, sàpiguen que estic disponible.