Ritme de llegenda a Porta Ferrada

Va ser un dels concerts més multitudinaris d'aquest estiu a Porta Ferrada i no va venir a través d'una proposta innovadora o que marqui tendència, sinó d'una sessió de rhythm'n'blues i soul de la vella escola oficiada amb minuciosa eficàcia per un equip de seniors. The Original Blues Brothers Band va abarrotar dimarts l'Espai Port amb 1.300 persones que es van sumar a un còmput final del festival situat en 20.000 espectadors (15.000 de pagament i 5.000 en les activitats de carrer), xifra que va suposar una mitjana del 70% d'ocupació segons l'organització de la cita.

Ja sabem que aquesta Blues Brothers Band no inventa res, però es tractava de degustar un competent equip de músics, entre ells el guitarrista Steve Cropper i el saxofonista Lou Marini (únics supervivents de l'era clàssica de The Blues Brothers) amb aptituds per connectar amb el públic. En aquest sentit, s'ha d'apuntar que, si bé hi va haver sapiència instrumental sobre les taules, la festa es va fer esperar fins a la recta final.

El concert va començar a mig gas amb un medley instrumental que va remetre al venerable grup de Cropper des dels 60, Booker T. & The MG's (Green onions), i a Henry Mancini (Peter Gunn) i The Bar Keys (Soul finger), i l'entrada en escena, amb Going back to Miami, de la parella formada per Tommy McDonell i Rob Paparozzi va portar el record d'Aykroyd i Belushi amb les seves veus rasposes i les seves rutines escèniques. El suau contrast d'un tercer cantant, Bobby Sweet soul Harden, va ser benvingut en Flip, flop, fly, Hey bartender i Groove me.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A la rereguarda, un Cropper molt consistent, pulmó d'acer de la banda, poc interessat en lluïments virtuosos, parcel·la en què va preferir cedir el focus a John Tropea, que va brindar un estilitzat solo a Shotgun blues. Cropper va recordar, això sí, els seus galons al ser presentat com a coautor (amb Eddie Floyd) de Knock on wood, cançó que, per fi, va aconseguir agitar els ànims d'un públic que feia una hora que es mostrava molt contingut.

ENERGIA EXTRA / D'aquí, a uns Sweet home Chicago i Soul man acompanyats de missatges imperatius («everybody stand up!»), on el grup, amb diversos músics que ronden la setantena, va mostrar tot el seu vigor malgrat que arrossegava cansament: Marini va confessar que havien arribat a Sant Feliu a les cinc de la matinada després d'un criminal vol nocturn de Belgrad a Barcelona. «Però tenim un munt d'energia. Sí, encara, després de tots aquests anys», va assegurar. Ho van demostrar amb un bis que va recalar en Who's makin' love, èxit de Johnnie Taylor en el segell Stax, el 1968, camí a la universal Everybody needs somebody to love, record a Solomon Burke. Un llegat que no caduca.