Lluís Homar: «La vida no és qüestió de tenir, sinó de ser»

En una pausa del rodatge de la pel·lícula Anomalous, en ple Eixample barceloní, Lluís Homar va fer ahir un recés per parlar amb EL PERIÓDICO sobre el dolç moment que passa després de saber-se que rebrà el prestigiós premi Ceres i pels estimulants projectes en marxa.

—¿Es pot parlar de 'moment Lluís Homar'? La seva gran interpretació a Terra de ningú acaba de merèixer el  premi Ceres al millor actor. S'ha prodigat, i molt, a la televisió. I ara aquest  retorn al cine.

-Sí, a nivell professional i personal. Hi ha moments en la vida que estàs al davant, i altres, al darrere. I amb l'edat, i tanta experiència, m'és fàcil connectar-me al costat positiu de la vida.

-Precisament en aquesta obra de Harold Pinter, en la qual han premiat el seu treball, queda clara la importància de retrobar-se amb un mateix; el lloc on hi ha la veritat.

-És una idea que m'interessa. Valle Inclán ja ho deia: '¿On és el mirall? Al fons del got; a la teva pròpia ànima'. El coneixement passa per un mateix. I jo miro d'estar en contacte amb la meva veritat. Cadascú ha de ser el seu propi salvador.

-Una altra qüestió clau de Terra de ningú és la màxima que diu: '¿Què és pitjor, l'èxit o el fracàs?' ¿Té la seva pròpia resposta a la pregunta?

-Sí. No, no, perdó. L'obra tracta de dos escriptors que partien del mateix punt. Un ha triomfat. L'altre,  fracassat. La paradoxa, perquè jo no parlaria de resposta, és que el que té el reconeixement i la fama és infeliç. I el que sembla un fracassat, està content. La vida no és qüestió de tenir, sinó de ser. Són aquestes idees senzilles que et fan estar afinat; connectat amb el fet d'estar viu.

-Seguirà sent l''Any Homar' fins al final: a la tardor estrenarà Terra Baixa, on interpreta ¡tots els papers!

-És un projecte de fa temps. Aquesta obra m'acompanya des que la vaig interpretar als Lluïsos de Gràcia amb 16 anys. Després, a Horta, vaig tornar a fer-la en el que va suposar el meu pas del teatre amateur al gairebé professional. I hi vaig tornar en l'últim espectacle de Fabià Puigserver, amb Emma Vilarasau. És la meva obra de capçalera. I volia jugar a ser cada un dels personatges, fins i tot els femenins: des de la Marta i la Nuri, fins al Manelic i el Sebastià. És com obrir diferents estrats; posar a prova la meva capacitat.

-I amb Pau Miró com a director.

-En el moment que vaig tenir la idea, necessitava la persona que pogués traslladar-la a un text, que la convertís en un monòleg, encara que no és ben bé això. I que em dirigís. S'estrenarà els dies 7 i 8 de novembre al Festival Temporada Alta de Girona i el 12 de novembre s'instal·larà al Borràs de Barcelona.

-A Anomalous interpreta un psiquiatre. Igual que a Els ulls de la Júlia. Sí que li tira el divan... ¿L'atrau el cine de terror?

-Bé, no recordo haver fet més vegades aquest paper [rialles]. I a Els ulls de la Júlia a sobre em deia Isaac, com el meu fill. Però Anomalous és un thriller psicològic. No és cine de terror. La diferència és important. Ho passo malament com a espectador. Pateixo massa. El film, en canvi, té suspens, una part paranormal... T'enganxa.  Està en la mesura justa. El meu límit de terror com a espectador és El silenci dels anyells, Seven... Fins aquí. El gènere de terror no m'agrada.

-Aquesta pel·lícula, Anomalous, es roda en anglès. No és la primera vegada que ho fa. Però, ¿com se sent?

-Serà la tercera vegada. L'última va ser Body Armour. El rodatge és més complex, però tinc un gran coach. A més, encarno un europeu als Estats Units. L'accent es disculpa...

-¿Va tenir inconvenient a posar-se en mans d'un director debutant i tan jove [Hugo Stuven té 36 anys]?

-Al contrari. Els que comencen aporten il·lusió. Et fan sentir com si es­tiguessis començant. ¡I tenen tan clar el que volen i des d'un lloc tan humil!

-Vostè, que va interpretar el Rei al telefilm 23-F, ¿amb quin es queda, amb la seva gravació o amb el fals documental de Jordi Évole?

-Amb el d'Évole. Em va agradar molt. I el vaig trobar molt oportú. Ja que no ens deixen accedir als papers classificats, saber exactament què va passar, el que ens queda és imaginar.

Notícies relacionades

3Cat revoluciona amb nous platós els seus informatius

Passions adolescents

-¿I què diu del canvi de regnat?

-Això té a veure desgraciadament amb conductes desafortunades. Elefant, corrupció, gendre...