Anar al contingut

LLIBRES

El codi de Mai Jia

'El do' barreja una saga familiar, una trama a l'estil Le Carre i el deliri interior d'un geni

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Nou anys després que Jiang Benhu (Fuyang, 1964), l'escriptor xinès que firma les seves obres com a Mai Jia, es convertís en un best-seller a la Xina amb la seva novel·la El do (Edicions 62 / Destino)un llançament internacional simultani ha fet arribar la seva obra a Occident. Aquesta història d'un nen prodigi que acaba convertit en una estrella del servei de criptografia xinès, enfrontat a dos endimoniats codis secrets de la intel·ligència dels Estats Units, s'ha presentat com l'obra del Larsson xinès i al mateix temps se l'ha comparat amb Chesterton, Borges, Nabokov i Nietzsche. ¿Però què és exactament El do? ¿No sembla més aviat tres novel·les l'una darrere l'altra; una novel·la tradicional de la Xina prerevolucionària que quan està esbossada passa a ser-ne una altra amb aires de Le Carré per acabar amb el deliri interior del protagonista, Rong Jinzhen?

«En efecte, té una primera part de saga familiar i una altra d'espionatge, però tot és un decorat. El més important per mi no és parlar ni de secrets ni de llegendes familiars, sinó del món interior d'algú que és un geni. Un nen abandonat, autista, que té un do especial però que es gira en contra seu», respon. Mai Jia s'enfronta a un repte: demostrar com Rong Jinzhen perd la raó intentant desxifrar un codi diabòlic però sense entrar en tecnicismes matemàtics. Ho fa recorrent a un llenguatge al·legòric: «No podia convertir la novel·la en un manual, però havia de fer entendre la dificultat d'aquest treball i en quin món es movia Rong Jinzhen. I sense explicar com es desxifra un codi, és clar».

El major Jiang Benhu

L'aparell de promoció que envolta el llançament de Mai Jia a Occident no oblida el seu passat en el si dels serveis d'intel·ligència militar xinesa. Encara que les coses no siguin en realitat exactament com alguns expliquen. Mai Jia és fill d'una família represaliada durant la Revolució Cultural. Un període reflectit a El do, quan ja se'n podia parlar. I l'ingrés en un institut tecnològic de l'Exèrcit després de la secundària era un instrument per reinserir-se en el sistema.

«Em va servir per tenyir-me de roig», explica. «Era una entitat més aviat secreta, per formar personal dels serveis d'intel·ligència, però tan sols hi vaig estar vuit mesos. Tenia poc contacte amb les persones que remenaven de veritat informació secreta. Vaig preferir protegir-me. És millor no acostar-s'hi gaire: aquestes són les regles, si hi tens molt accés, quedes lligat i no en sortiràs mai fàcilment. Després vaig anar a una acadèmia militar que fomentava la creació literària». Costa imaginar-se una institució militar d'aquesta mena. «Bé, es tractava de formar els quadros responsables de la propaganda en l'Exèrcit», aclareix. I va acabar amb el grau de major. Fins que, cansat de trampejar la situació per poder combinar la seva carrera militar i la literària -«li havia de regalar una ampolla de licor del bo al meu coronel cada vegada que volia sortir»- el 1997 va penjar l'uniforme. Així que les ciberguerres entre la Xina i els EUA li cauen lluny; respecte a la trama d'espies d'El do és com passar «de la lluita amb arma blanca a la bomba atòmica». «El resum de la meva experiència a l'Exèrcit és molt poc militar: en 16 anys tan sols vaig disparar sis bales, en un examen», explica fent broma (dins d'un ordre; diguem que encara té aire de major).

Les seves opinions polítiques també les expressa amb precaució: «El que més em preocupa són les desigualtats. Encara que sóc més o menys optimista. Si mirem 30 anys enrere, això és gairebé el paradís. S'ha de fer sortir tants milions de persones de la pobresa, que tenen com a principal interès vestir-se i menjar, que l'elit xinesa té com a prioritat l'estabilitat abans que les llibertats com s'entenen a Occident. I el record devastador de la Revolució Cultural també explica aquesta por. Crec que la Xina necessita temps. Potser uns 30 anys més, en què anar guanyant cada dia algunes llibertats bàsiques, educació i consciència social».

¿I, mentrestant, quin marge de llibertat té un escriptor xinès? «Jo tinc més llibertat que altres escriptors que fan una crítica més directa a la realitat. No podem aspirar a una llibertat total però si ets un bon escriptor tens maneres de superar i esquivar la censura», explica aquest amic del Nobel Mo Yan, a qui defensa enfront dels que el van criticar per no adoptar una actitud més contestatària. «Jo el comprenc. És un autor molt crític, però té la seva manera d'expressar-se. No és just titllar-lo de covard. Obligar Mo Yan a expressar-se d'una manera determinada tampoc és gaire democràtic».

Temes: Llibres

0 Comentaris
cargando