Pink Floyd, el dinosaure es desperta

Tot va començar amb un tuit, el que va publicar, el 5 de juliol, l'escriptora britànica Polly Samson, dona del guitarrista David Gilmour, anunciant que un disc de Pink Floyd titulat The endless river sortiria a l'octubre. «Basat en sessions del 1994, és el cant del cigne de Rick Wright, i molt bonic», afegia amb sintaxi comprimida. Poc després, Durga McBroom, que va ser corista del grup, se sumava a la bona nova i penjava una foto a Facebook en què apareixia gravant uns cors amb Gilmour.

Sí, la banda que, en altres temps, es movia a cop d'anunci oficial, amb tota la pompa del show business, ha donat nous senyals de vida a través de la informalitat de les xarxes socials. El signe dels temps. I, encara que l'edició d'un nou disc de Pink Floyd sigui un fet que és notícia, parlem del primer des de The division bell (1994), encara és precipitat parlar de tornada del grup amb totes les lletres. Sí, hi haurà un llançament amb material inèdit. ¿Nou? No literalment: la seva base són sessions de fa 20 anys. ¿Gira? No se'n parla  per ara. ¿Reunió amb Roger Waters? Encara menys: la nova obra procedeix de gravacions fetes per l'última formació del grup, és a dir, Gilmour, Wright i Nick Mason. Encara que l'actuació del quartet al complet en el festival Live 8, de Londres, el 2005 (la primera des del 1981), va encoratjar les especulacions, l'ambient es va anar refredant a mesura que els dos líders, Waters (que ha acabat gestionant el capital del grup en les seves gires en solitari dedicades a The dark side of the moon i The wall) i Gilmour donaven allargs als periodistes cada vegada que els llançaven la pregunta.

El gran porro

Els fans tenien coneixement de sessions perdudes al voltant de la gravació de The division bell. Es tracta de música decantada cap a l'ambient, «principalment instrumental», va apuntar fa uns dies un comunicat discogràfic, descripció que quadra amb la informació disponible des de fa anys sobre un projecte que va acabar congelat, l'àlbum temptativament titulat The big spliff (El gran porro). Sembla una broma, però el grup va arribar a sospesar editar-lo, encara que va acabar fent-se enrere. Era un material experimental, que sintonitzava amb tendències del moment al voltant de la música electrònica ambiental. En aquella època, el setmanari britànic Melody Maker va publicar un tema de portada, «Pink Floyd se cita amb The Orb», en què Gilmour i Alex Paterson, membre d'aquest duo electrònic londinenc, compartien reflexions al voltant de l'àlbum The dark side of the moon. El que no sabíem llavors era que el grup tramava explorar aquest territori, encara que vam trigar dues dècades a conèixer-ne els fruits.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Tot apunta que Gilmour, secundat per Mason, ha recuperat ara aquelles peces i els ha donat un format de cançó afegint-hi alguns textos en què Polly Samson ha intervingut com a autora (ja se li va permetre firmar el de What do you want from me?, de The division bell). S'ha confirmat la intervenció, en la producció, de Phil Manzanera, guitarrista de Roxy Music, i de Martin Glover, Youth, de Killing Joke. També hi participa Guy Pratt, baixista reclutat per la banda el1988 (i que està casat amb Gala, filla de Rick Wright), i dues veus inesperades: David Crosby i Graham Nash. Ho va anunciar aquesta setmana el segon a la cadena VH1, afegint-hi que havia participat en una peça «sobre amics que han mort». 

L'abans poderosa EMI, casa històrica de Pink Floyd, es va esvair el 2011, desmembrada entre Universal i Warner, i serà aquesta última discogràfica la que publicarà l'àlbum a través de la branca Parlophone. La indústria somia amb una gira de Pink Floyd, la reunió més desitjada juntament amb la de Led Zeppelin. Però els dinosaures callen. I el temps segueix corrent.