'Transcendence', tecnologia i emoció

Ambiciosa i descompensada, Transcendence sembla fer massa cas del seu propi títol i, excepte algunes seqüències més epidèrmiques, aspira en general a una transcendència impostada. Barreja de fantasia, melodrama, ciència-ficció i fins i tot ètica i estètica new age, la pel·lícula és una derivació amable d'alguns dels films que Andrew Niccol ha realitzat al voltant de la genètica i la creació artificial.

Aquí es tracta de crear una màquina sensitiva que combini la intel·ligència col·lectiva amb la intel·ligència emocional; una màquina, en definitiva, que senti, disfruti o plori. El detentor d'aquesta idea és un científic una mica atribolat, segons el model clàssic del savi entregat en cos i ànima als seus experiments, convertit també en blanc fàcil (i diana mortal) dels que apel·len a la humanitat abans que a la tecnologia.

Notícies relacionades

Johnny Depp: "Darrere d'una màscara em sento genial"

Plans per a un agost cultural pletòric

El que és menys destacable del film és que tracti, precisament, de la dualitat entre tecnologia i emoció, entre màquines de coneixement i sentiments humans, de manera tan distant i freda. El debutant Wally Pfister, director de fotografia de diverses pel·lícules de Christopher Nolan -l'autor d'Origen és el productor executiu de la cinta- és incapaç de dotar de dualitat emocional una història que la demana a crits.

Tampoc l'ajuda gaire el guió, ple de llocs comuns i de situacions inversemblants (dins del que de versemblant accepta la ciència-ficció), i la interpretació també transcendent que, a partir d'un moment determinat del relat, fa Johnny Depp. En tot cas, algunes idees sí que queden ben exposades i retingudes (la megalomania de la tecnologia avançada), però l'itinerari del film resulta massa feble perquè transcendeixi dins del gènere.