«Sento que he viscut uns quants segles»

Etèria, andrògina i extraterrenal són els adjectius més utilitzats per definir la seva singular fesomia, que fa 30 anys que posa al servei d'un cine en general arriscat i iconoclasta. Solo los amantes sobreviven, tercera pel·lícula que ha rodat per al director nord-americà Jim Jarmusch, és una hipnòtica meditació sobre el significat de l'amor verdader en què l'actriu britànica Tilda Swinton (Londres, 1960) dóna vida a una vampira de 3.000 anys. El film s'estrena avui a Espanya.

-¿Quan va descobrir per primera vegada els vampirs?

-Quan era petita, contemplant velles fotos de Vincent Pryce o de Christopher Lee tretes d'aquelles pel·lícules de la Hammer. No vaig sentir mai que els vampirs fossin éssers aterridors o perillosos, almenys des que em vaig adonar que si et mossegaven no moriries, sinó que series immortal. Sempre els he considerat parents de les bruixes, i m'encanten les bruixes.

-¿Aquesta pel·lícula és sobre la immortalitat, o més aviat sobre la mort?

-Hem passat vuit anys preparant-la, i durant els sis primers vaig pensar que era sobre la immortalitat. Però al cap d'una setmana de començar a rodar, a la meva mare li van diagnosticar càncer. No va trigar a morir. Vaig comprendre que la pel·lícula parla de com morim, i de com afrontem la mort dels éssers estimats. De fet, qualsevol discussió sobre la immortalitat en porta implícita una altra sobre la mort. Però tenim tanta por de morir que ens comportem com si fóssim immortals.

-¿Vostè té por de morir?

-No ho sé, tinc la sensació d'haver viscut uns quants segles. És a dir, la vida és molt llarga, i de vegades cansa. Sóc més vella del que et puguis imaginar. Ara bé, em sento fantàsticament bé. Hi ha tres coses essencials en aquest món: l'amor, l'amistat i la naturalesa. Si et nodreixes de tot això, estaràs bé. A més a més, els artistes no morim.

-¿De debò?

-Els artistes morim, el nostre art es manté. Parlo, és clar, als que estem en això no per buscar l'èxit comercial, sinó per expressar idees i emocions molt personals. Aquests són els motius pels quals jo vaig començar a escriure i actuar. Em sento hereva del meu mentor, Derek Jarman, i ell al seu torn ho era de William Burroughs o William Blake. Ser artista significa formar part d'una cosa molt més gran que tu mateix, una estirp.

-¿Com veu el futur dels artistes, i de l'ésser humà en general?

-El meu personatge a la pel·lícula ho ha vist tot: ha sigut testimoni de la Inquisició i de tots els holocaustos, i ha vist com la humanitat sobrevivia a tot això. És un bon motiu per ser optimistes malgrat els temps que corren. Mentre fem tot el que sigui possible per seguir endavant, i respirar, i estimar, i renovar la nostra capacitat de sorpresa i el nostre sentit de compromís, sobreviurem.

-A Solo los amantes sobreviven vostè protagonitza moments molt divertits. Però, excepte Jarmusch i Wes Anderson, ningú la veu com a actriu de comèdia. 

-Ja, què hi farem. M'encanta fer pallassades, però els que no em coneixen poden sentir-se intimidats pel meu físic. Potser pensen que com que tinc una cara inquietant, el meu caràcter també ho deu ser.

Notícies relacionades

Els vampirs moderns de Jarmusch

Teoria i sàtira de l’amistat

-¿El seu físic ha sigut bo per a la seva carrera, o dolent?

-No m'importa què és bo per a la meva carrera i què no ho és. Suposo que és per això que no he treballat gaire a Hollywood. Cada vegada que hi vaig em sento com una turista, i m'agrada que sigui així. M'agrada la sensació de no saber on vaig, de perdre'm al bosc seguint les molles de pa. M'encanta deambular per la vida i trobar el rumb mentre camino.