Nacho Vegas, la veu col·lectiva

AResituación, Nacho Vegas posa la paraula en primer pla i utilitza les cançons per denunciar quadros d'injustícia o insensibilitat social. Un material com el que va inspirar Woody Guthrie o Billy Bragg, si bé la collita de l'asturià no és la més brillant del seu historial, i moltes d'a-questes peces, que narren històries en forma de lletania, emocionen més o menys en funció de la sintonia ideològica de l'oient. Dijous, a Barts (Guitar Festival), van alimentar un recital amb alts i baixos que Vegas va aconseguir esquivar tot i les iròniques advertències que va llançar a la lletra d'Actores poco memorables: «Ahí llega Nachín con otra lúgubre canción».

Sí, lúgubres, i a consciència, són Ciudad vampira, on assegura que Gijón és «la ciudad más triste que jamás / una mente triste pudo imaginar», i Adolfo Suicide, que parla de depressions i sogues, dues de les composicions noves que van sonar en el primer tram del recital, entre arranjaments que anaven del folk amb acordió i banjo al rock'n'roll amb udols stonians.

COR POPULAR / El més viu d'aquestes cançons van ser les instrumentacions subministrades pel grup, amb integrants sòlids com Abraham Boba (teclats) i Joseba Irazoki (guitarra). En dues més, Polvorado i Runrún, Vegas va comptar amb un grup de veus reclutades per a l'ocasió, batejat com a Coro Pals a les Rodes («matafeixistes i mataprogres», va anunciar) amb la intenció de donar calat popular a les estrofes.

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

El to es va alçar a Actores poco memorables, una de les peces noves musicalment més intenses i, a la vegada, dotades d'un text més estrident (Ramón, policia «se gana la vida como torturador»), i a La vida manca («yo entraba en un chalet y percibía el hedor y vi / un cuerpo hinchado y flotando boca abajo en la piscina, / creo que era Miguel Bosé»), però, a aquestes altures, el contrast amb peces de la seva obra anterior, que va rescatar feliçment, com La gran broma final i Cómo hacer crac, havia tingut un efecte delator.

També la cita a El hombre que casi conoció a Michi Panero va recordar el Nacho Vegas que, en altres temps, acompanyava els seus versos d'arrasadores dinàmiques melòdiques. Un Vegas que va recórrer amb encert al cançoner popular en dos moments, amb Taberneros i, tancant la nit, En el pozo María Luisa, també coneguda com a Santa Bárbara bendita. Aquesta peça evoca la mort de miners en un accident el 1947, i la va interpretar, novament amb el cor, amb el desplegament previ d'una pancarta amb el missatge Aturem el pla Paral·lel. L'última imatge de Vegas va ser aquesta, la d'un cantautor que troba la seva motivació en la col·lectivitat.