ENTREVISTA AMB EL Trobador de Solsona edita,
Roger Mas : «Compondre una cançó costa cada cop més»
Roger Mas «Compondre una cançó costa cada cop més»_MEDIA_1 /
El trobador de Solsona edita, per primera vegada, Les cançons tel·lúriques (2008) en vinil, en un doble àlbum que potencia les propietats sonores d'aquest clàssic modern de la cançó d'autor, assentat amb l'obra El cel, de Jacint Verdaguer. Ho celebra revivint-ho divendres (21.00 hores) al Festival del Mil·lenni, en un marc inèdit en la seva trajectòria, l'església de Santa Maria del Pi.
-¿Li fa la sensació que Les cançons tel·lúriques és alguna cosa més que un disc que es promociona durant un període i després s'arxiva? ¿És un cançoner que l'acompanyarà tota la vida?
-Em sembla que sí. En la meva obra hi ha cançons com les d'A la casa d'enlloc, Mística domèstica i dp, i després altres, com les tel·lúriques, tenen una temàtica diferent, potser més espiritual. Hi vaig recorrent cada cert temps; l'útima vegada va ser fa any i mig a la Porta Ferrada. El recital ha anat canviant: ara inclou El dolor de la bellesa, peces de Casafont...
-És un material místic, fins i tot quan parla de la «pàtria».
-Es refereix al cel. Verdaguer creia que la nostra ànima ve del cel i que, quan morim, tornem a aquella pàtria original, i mentrestant viu desterrada. No sé si ho veig com ell, però m'agrada imaginar-ho així.
-¿Va ser idea seva portar aquest repertori a Santa Maria del Pi?
-La meva primera idea va ser Santa Maria del Mar, però cantants que hi han actuat em van dir que, per a la meva proposta, acústicament seria un drama. Després va sorgir Santa Maria del Pi i em va semblar més adequat.
-Una església, ¿és un bon escenari per a un concert?
-No, no és bona per a la música, ni tan sols la música clàssica, però és on aquest repertori sonarà millor a causa, precisament, de la reverberació natural. Els mantres, els goigs... La reverberació crea dificultats quan hi ha bateria i molts instruments; afavoreix formats petits i de notes llargues.
-¿Canvien les cançons pel fet d'interpretar-les en un altre lloc?
-Sí, crec que els mantres trobaran el seu espai ideal. Una església ens fa sentir coses a partir del moment que ens asseiem al banc. No és el mateix escoltar els goigs en un auditori que en una església, que en potencia el fons místic.
-¿Guanyen les tel·lúriques en vinil?
-No em sembla que qualsevol disc soni millor en vinil, però sí aquestes. Ahir estava amb un amic mirant vídeos de quan érem joves: Rage Against The Machine, Pearl Jam, Jane's Addiction... Els escoltàvem en un iMac i el meu amic va dir: «¡És clar que ara triomfa Manel!».
-Ui, el que ha dit...
-Ho va dir el meu amic, no jo, ¿eh? (riu) Però potser sí que a la gent li agrada la música més prima, de baixa fidelitat, perquè l'escolta en mp3, i no és com abans, que t'asseies en un sofà, posaves el vinil i l'escoltaves en uns altaveus gegants. La música no és només auditiva, també és tàctil, com diu el pianista del meu grup, Xavier Guitó. I ara, com que s'escolta música en males condicions, la gent té més necessitat d'anar als concerts, perquè la música gravada ja no la fa vibrar.
-Planeja un altre recital nou, la reconstrucció del seu tercer disc, El camí de les serps... (2001), tal com el va concebre originalment. ¿Està en una etapa de mirar enrere?
-Sí, els periodistes ho solen consi-
derar dolent (riu). Jo sempre miro cap endavant i cap enrere, constantment. Però és cert que fa temps que no publico cançons noves, i això s'acabarà l'any que ve. El 2014 no volia treure disc: naixia la meva filla Aurèlia.
-Farà cinc anys d'A la casa d'enlloc, l'últim disc amb cançons noves.
-Compondre cançons em costa cada vegada més perquè m'adono que moltes ja les he fet. Et surten, però no n'hi ha prou: vols que siguin diferents, o que diguin el mateix d'una altra manera. Tinc vuit discos, 120 cançons, la majoria escrites per mi. Els artistes amb 30 discos acaben sent repetitius. Suposo que tinc un estil, però trobo que els meus discos són tots diferents perquè em barallo amb el meu propi avorriment. Però ara que em compraré una Fender Telecaster...
-La guitarra elèctrica de Bruce Springsteen, Jimmy Page...
-M'ho va dir el Quimi Portet: «¡Et fa falta una Telecaster!». Hi estic decidit. Cançons com Les maragdes són més interessants amb aquella guitarra. I les que surtin. Ja veurem.
Notícies relacionades-¿Com seran les que vindran?
-El pròxim disc tindrà aires de frontera, de spaghetti western, amb trompeta mariachi, potser alguna peça tradicional, una cançó de bressol amb forma de mantra, potser les inèdites d'El camí de les serps..., coses al piano que m'estan sortint... Estic investigant, m'interessa el lied i m'agradaria musicar Pandémica y celeste, de Gil de Biedma. Em sento en un moment dolç, molt inspirat. Em sembla que és la primavera.
