Mor als 83 anys l'escriptor Albert Manent

En una cultura i un país normal, personatges com Albert Manent haurien aconseguit una càtedra, dirigirien una editorial, ocuparien un escó al Senat o administrarien plàcidament una notaria. Usualment, una d'aquestes activitats, o com a màxim dos. Però la truncada història de la cultura catalana ha contribuït a crear un cert nombre de personalitats a les quals no se sap si qualificar d'escriptors, historiadors, polítics o editors i que sovint acaben sent qualificats d'intel·lectuals o, encara millor, d'activistes culturals. Albert Manent (Premià de Dalt, 1930), que ahir va morir als 83 anys, era un d'ells. Com va dir en una de les entrevistes que va concedir el 1995 després de rebre el premi Ramon Llull per la biografia del seu pare, el poeta Marià Manent: «Sempre m'ha agradat omplir buits culturals». Encara que el verb agradar potser va ser inadequat i hauria d'haver estat substituït per algun altre que tingués relació amb el sentit del deure. O com va dir al rebre, el 2011, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: «Jo encarrego feina, no perquè la facin per a mi sinó perquè es faci per al país».

Quan va rebre aquest últim guardó, Albert Manent va voler recordar que Josep Pla l'havia definit com «l'home que més escales ha pujat en el país». I va començar a fer-ho aviat, en gairebé totes les iniciatives culturals i eclesials vinculades al catalanisme catòlic i conservador des dels anys 50. Durant els seus estudis de Dret ja va començar a col·laborar amb el cercle de la revista literària Curial i amb revistes de l'exili com Pont Blau i Revista de Catalunya, capçalera que recuperaria el 1986, i a relacionar-se amb figures del catalanisme com Jordi Pujol i Max Cahner, al voltant de campanyes com el boicot a La Vanguardia de Luis de Galinsoga o Volem bisbes catalans.

DE 'SERRA D'OR' AL GOVERN / Manent va ser cofundador de la segona etapa de la revista Serra d'Or (1959), de les Edicions Catalanes de París (1967) i col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana des del 1971. Sempre amb l'objectiu, que al rebre el Premi d'Honor va dir compartir amb l'entitat convocant, Òmnium Cultural, de salvaguardar la «santa continuïtat» de la tradició cultural catalana.

Amb el restabliment de la Generalitat va exercir des del 1980 fins al 1988, amb Max Cahner com a conseller de Cultura, la direcció general d'Activitats Artístiques i Literàries, en un període en què es van posar en marxa institucions com l'Arxiu Nacional de Catalunya. La fase final de la seva gestió es va veure crispada per l'escàndol de la censura de paraules malsonants a l'obra de teatre Els Beatles contra els Rolling Stones.

Albert Manent va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or el 1970 per Josep Carner i el Noucentisme, el Josep Pla de 1987 per Solc de les hores: retrats d'escriptors i de polítics, el Ramon Llull del 1995 per Marià Manent, biografia íntima i literària i el premi de la Fundació Trias Fargas per la biografia Fèlix Millet i Maristany: líder cristià, financer i mecenes catalanista. Entre els seus estudis destaca també La literatura catalana a l'exili (1976).

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

Manent també va dedicar esforços a la història de l'Església catòlica en català com un dels directors del Diccionari d'història eclesiàstica de Catalunya i autor de L'Església clandestina durant la guerra civil 1936-1939, un llibre en què reivindicava la necessitat de denunciar la persecució religiosa a la zona republicana.

El Manent polemista va defensar la necessitat d'un catalanisme cultural integrador, però al mateix temps va polemitzar molt durament amb els firmants del Fòrum Babel, per exemple, i va defensar la decisió de no atorgar mai el Premi d'Honor a Josep Pla, «el portaencenser de Cambó (...), el plagiari, el que havia elogiat José Antonio».