filantrop amb trampa

De quin costat està Bono

¿Per què un cantant de rock és tan benvingut en els cercles de poder més tancats? ¿Com és que les persones més influents del món, des d'Angela Merkel fins a Bill Gates, es desviuen per la seva companyia? ¿És la veu dels desposseïts o la bona consciència dels poderosos? ¿És una excepció o el símbol d'una nova elit que uneix capitalisme i bona consciència?

Bono amb la seva dona, Ali Hewson, en una foto captada per Annie Leibovitz per a una campanya de Louis Vuitton.

Bono amb la seva dona, Ali Hewson, en una foto captada per Annie Leibovitz per a una campanya de Louis Vuitton. / REUTERS / SUZANNE PLUNKETT

8
Es llegeix en minuts
PER ANTONIO BAÑOS

Durant uns segons, el món va quedar horroritzat. Era el congrés del Partit Popular Europeu que se celebrava a Dublín. I Bono, cantant de la banda irlandesa U2, dirigia un al·legat perquè els europeus consumissin productes espanyols per ajudar a la recuperació del país. I llavors va arribar a plantejar que potser U2 hauria de gravar un disc de flamenc. I l'horror es va obrir davant nostre. Gràcies a déu, Bono va desestimar immediatament aquesta idea. Tot i això, l'horror va persistir en molta gent al veure com el paladí de les grans causes s'abraçava a Angela Merkel i defensava la bondat del capitalisme i de la desregularització fiscal. ¿Bono és d'esquerres o de dretes? ¿Està amb ells o amb nosaltres? Potser simplement pertany a la part més compassiva de l'elit global que ens governa.

El debat sobre si l'acció pública de Bono és eficaç i autèntica o una pantalla per tapar les misèries del sistema està actiu des dels anys 80 i no sembla extingir-se. El periodista i activista George Monbiot va firmar una de les diatribes més cèlebres contra Bono en un article del 2005 titulat 'Bards dels poderosos'. Hi argumentava que la campanya contra la pobresa que Bono i Bob Geldof havien iniciat permetia a les elits aparèixer com els salvadors dels pobres. Jamie Drummond, un dels més estrets col·laboradors de Bono, va replicar que: «Gràcies al poder del pop, temes que només estaven a l'agenda de l'esquerra són ara, mainstream, populars». 

LIVE AID:  L'ESPECTACLE DE LA COMPASSIÓ

LIVE AID:  L'ESPECTACLE DE LA COMPASSIÓ«Rock contra les coses dolentes». Així definia Bono la filosofia de la banda durant els anys 80. Era quan grans patrocinis morals acompanyaven els seus xous: Amnistia Internacional, Nelson Mandela, Greenpeace... Una època que té una data central: el 1985. Bob Geldof, turmentat per les imatges d'una època de fam a Etiòpia, aconsegueix muntar el festival Live Aid i posar en sintonia una equació guanyadora: pop, solidaritat i televisió global.

Dylan Jones, al seu impagable llibre sobre aquest concert ('One day, one decade'), ens recorda que més gent va veure Geldof  al concert que Neil Amstrong arribant a la Lluna. Jones destaca també, sigui dit a manera d'anècdota, com Freddie Mercury va endur-se Bono entre bastidors amb intencions no exactament benèfiques. Des d'aquell dia, els més espavilats van esprémer a fons la fórmula. Per un costat Sting i Raoni, cap d'una tribu amazònica. Per un altre, Bono estrenyent mans de mandataris vestit una mica com el Che van quedar com a icones de la nova indústria de la solidaritat.

Bono va fer seva la causa de la condonació del deute dels països pobres que propugnava la plataforma Jubilee 2000. A Gènova 2001, mentre la ciutat cremava en protestes per la cimera del G-8, Bono i Condoleeza Rice sentien un enamorament mutu que encara contínua. L'Administració Bush va incorporar part de les demandes de Bono a canvi d'una benedicció per part del cantant als republicans. En un gest mediàtic gairebé paròdic, el secretari del Tresor Paul O'Neill i Bono se'n van anar de gira per l'Àfrica. Com si es tractés de Stanley i Livingston o, encara millor, de Tintin i Haddock, la tournée va tenir escassos resultats pràctics però O'Neill va dimitir al seu retorn. Alguns diuen que va ser per la mala consciència despertada per Bono. Era l'any 2002.

El 2005, i encara immersos en la campanya per la condonació del deute, Geldof i Bono lideren el festival global Live 8 per pressionar les consciències dels líders del G-8 que estaven reunits a Escòcia. L'esdeveniment compta amb figures com els actors George Clooney, Susan Sarandon i fins i tot amb el músic James Brown. I, és clar, amb el patrocini i l'explotació de Time Warner, Volvo, Nokia, EMI i Disney. Rock, deute i televisió per satèl·lit. Tornava la fórmula imbatible. Res sobre la guerra de l'Iraq ni l'Afganistan.

FUNDACIONS I NEGOCIS

FUNDACIONS I NEGOCISL'activisme segons Bono no passa per partits polítics ni per moviments socials. Empreses i fundacions són les formes més eficaces d'ajudar els pobres. L'imperi del bé que ha aixecat Bono es va forjar sobre quatre potes. La primera va ser DATA, és a dir, Debt, AIDS, Trade, Africa (Deute, Sida, Comerç i Àfrica), fundada amb el seu amic i soci, l'inversor i membre del clan Kennedy Bobby Shriver (cunyat alhora del governador Schwarzenegger). DATA es va dissoldre el 2008 dins d'un projecte més gran: ONE Campaign. Una organització conglomerat de causes i patrons entre els quals destaca el matrimoni Gates, sempre pròxims a Bono i el seu univers.

No obstant, ONE no té una vida tranquil·la. El 'New York Post' revelava que dels 15 milions rebuts el 2008, vuit van anar a parar a sous, i la resta, a costosíssimes campanyes de publicitat que incloïen regals cars a diverses redaccions de mitjans de comunicació perquè cobrissin precisament l'acció benèfica d'ONE. Segons el 'Post', només l'1,5% del que es va recaptar eren donacions efectives contra la pobresa.

I si polèmica és ONE, encara ho ha estat més RED. (Product) RED és una organització fundada per Bono el 2006 que comercialitza tota mena de gadgets i productes diversos amb la promesa de dedicar-ne els beneficis a la lluita contra la sida i el deute. «Comprar RED salva vides» és el seu aventurat eslògan. El fet que per combatre la pobresa es venguin objectes exclusius i de luxe ha estat fortament discutit. Més controvèrsia han causat els socis de RED, que inclouen American Express, Armani, Converse, Gap, Bank of America i Starbucks. El lloc i les condicions de fabricació dels objectes RED també l'han posat en dubte diverses autoritats que no creuen que sigui immune a les subcontractacions de treballadors ni a les externalitzacions. Si un entra a la seva web (Red.org) només trobarà tres opcions a manera de pestanya: compra, actua i aprèn. Significatiu.

Més enllà del seu costat benèfic, Bono té també un dur perfil d'inversor global. Elevation Partners és una firma de capital risc de la qual és fundador i soci. Amb Elevation, Bono va comprar el 2006 part del grup Forbes que edita la revista homònima sobre milionaris. S'ha de destacar que, després de la compra, el grup Forbes va retallar plantilla i va rebaixar els plans de pensions dels empleats. També va invertir en videojocs, encara que el seu èxit més sonat va ser la seva negociació el 2009 amb Facebook, per la qual es va quedar amb l’1,5% de les accions de la xarxa social. Això va fer que, al sortir a borsa, fos el músic més ric del món. 

Bono va participar activament en la bombolla immobiliària irlandesa al projectar-se la coneguda com a U2 Tower a Dublín, que havia de ser l’edifici més alt d’Irlanda. Una obra dissenyada per Norman Foster que acolliria, a més a més d’un hotel de luxe, els estudis de la banda. Dels 55 milions d’euros inicials pressupostats es va passar a 200 el 2011, just abans que es paralitzessin les obres. També Bono va tenir, com El Pocero, la seva pròpia Seseña.

SIMPATIA PER HOLANDA

El periodista francès Frédéric Brunn-quell perseguint Bono per París per preguntar-li on pagava els seus impostos. Aquesta va ser una de les imatges d’impacte del documental de TF2 titulat Paradisos fiscals. La Gran Evasió, emès el 2008. Des que va canviar el 2006 la legislació irlandesa sobre la tributació dels compositors, els U2 van decidir traslladar els negocis a Holanda. Segons el documental, això havia suposat desfiscalitzar aquell any uns 150 milions d’euros. Però els U2 no van ser els primers. Als anys 70, els Rolling Stones també van demostrar ser unes majestats satàniques per al fisc i ja van començar a tributar als Països Baixos, que compten amb les Antilles Holandeses com a paradís fiscal. 

Davant les protestes dels seus compatriotes, el mànager dels U2, Paul McGuinness, va donar una explicació d’acord amb els temps. «Igual que qualsevol altra empresa, U2 opera de manera eficient en temes fiscals». I va rematar: «U2 és un negoci global que cotitza de forma global».

En el congrés del Partit Popular Europeu de Dublín de la setmana passada, Bono va ser més explícit en aquesta filosofia i va recordar: «És gràcies a la competència tributària que Irlanda ha tirat endavant». Les baixíssimes cotitzacions per l’impost de societats d’Irlanda, és veritat, van consolidar l’auge de l’anomenat Tigre celta.

BONOLITZACIÓ DE LA POLÍTICA

L’economista Kenneth Rogoff va escriure, excitat, a la revista Time el 2006 que Bono havia aparegut al Fòrum de Davos d’aquell any amb una «idea excel·lent»: una targeta de crèdit American Express Vermella, «on l’1% de les compres havien d’anar a un fons global per combatre la sida». Roggoff va afegir, satisfet: «I la targeta era molt cool». Bono ja és una cara inevitable i inofensiva en la festa del turbocapitalisme que és el fòrum a l’estació d’esquí de Davos. En l’edició d’aquest any, va debatre amb el primer ministre britànic David Cameron i va fer una de les seves típiques bromes subversives: «Els criminals no s’amaguen sinó que porten gorres d’esquí». Tothom va riure.

La figura de Bono renyant els rics mentre els treu xavalla s’ha convertit en un tòpic de principis de segle. Es tracta de la consciència dels magnats del talent com JobsGates o el propi Bono, al capdavant de la descarnada avarícia del capitalisme clàssic de Wall Street. Una escenificació recurrent d’un combat que no és tan innocent com sembla.

Notícies relacionades

Bono forma tàndem intel·lectual amb l’economista Jeffrey Sachs. El 2005 el seu llibre El fin de la pobreza va causar un profund impacte. Autor d’unes brutals polítiques d’ajust a la Bolívia dels 80, Sachs combina a la perfecció la nova doctrina que fa del liberalisme extrem l’única via per acabar amb la pobresa. Unes tesis que el propi Bono ja recolza de manera explícita. «Cregueu en el capitalisme, trobarem una sortida», va dir els primers anys de la crisi. A Georgetown, Aznar ens va enlluernar amb el seu geni. I va ser allà mateix on Bono, al Global Social Enterprise Event del 2012, va resumir la seva conversió: «L’emprenedoria capitalista treu molta més gent de la pobresa que l’ajuda al desenvolupament». 

El missatge és clar: confieu en el nostre talent. Si vam saber enriquir-nos, sabrem com repartir la riquesa. Enrere queden parlaments, ideologies i societats. Els grans homes han de dirigir aquest nou gran món. I Bono n’és un.