L'òpera com a art

Gérard Mortier defensava l'òpera com un espectacle «profund, existencial i popular». Emocional, però també allunyat del sentimentalisme. Era conscient de la dialèctica que subjau en l'art de l'òpera, entre una forma de diversió i un art capaç d'«enriquir i produir la catarsi de la tragèdia grega». Concebia l'òpera com un producte genuïnament artístic capaç d'expressar emocions, per oposició a un entertainment decoratiu, buit, autocomplaent amb la seva glòria passada i perfectament prescindible. Lamentava que en la nostra època el consum hagi acabat sent més important que la creació, la quantitat més que la qualitat, el periodisme més que l'anàlisi, de forma que al final l'intèrpret hagi acabat sent més important que el creador. No volia treballar amb estrelles, sinó amb grans artistes. Creia que s'ha d'incitar la gent a escoltar més que a sentir, a esbrinar més que a veure, a entendre cultures i no només llenguatges.

Notícies relacionades

El ‘setlist’ i les col·laboracions de ‘Lux’, el nou disc de Rosalía: de Björk a Sílvia Pérez Cruz i l’Escolania de Montserrat

Els últims ‘matrimonis’ de moda

Estava convençut que la tradició només té sentit si se la recrea des de la modernitat i al mateix temps que l'originalitat d'una idea només és perceptible si se la confronta amb la tradició.

Estava encantat amb les grans polèmiques. No va ser mai partidari de la mà esquerra ni de la diplomàcia amb ningú: ni amb polítics, ni amb artistes, ni amb agents intermediaris, ni amb patrons, ni tan sols amb els espectadors. Ha deixat un llegat extraordinari al Théâtre de la Monnaie de Brussel·les, que va convertir en un dels centres de producció més creatius d'Europa; al Festival de Salzburg, on va haver de lidiar amb les resistències dels nostàlgics de l'era de Herbert von Karajan; al Festival de Ruhr, on se'l veia encantat de poder utilitzar espais gens convencionals; a l'Òpera de París, que va intentar renovar enfrontant-se a resistències que van acabar per esborrar el seu llegat d'un cop de ploma decantant la institució cap a la línia artística més antitètica al que representava la seva herència, i al Teatro Real de Madrid, conscient de posseir el seu llegat com un capital valuosíssim de la institució que s'ha de preservar.