Lament

Llàgrimes pel geni de les sis cordes, l'abanderat de la revolució i la difusió d'un flamenc tan obert de mires com afamat de perfecció. El guitarrista Paco de Lucía (Algesires, 1947) va morir ahir a Cancún (Mèxic) d'un infart, als 66 anys. Francisco Sánchez Gómez (el seu nom real) era a la platja jugant amb els seus fills quan es va començar a trobar malament i va ser traslladat a un centre sanitari. No es va poder fer res per la seva vida.

La família de Paco de Lucía va enviar ahir aquest emotiu comunicat: «El dolor ja té data per a la nostra família. Se'ns en ha anat el pare, el germà, l'oncle, l'amic, i se'ns en ha anat el geni. No hi ha consol per als que l'estimem i el coneixem, però sabem que per als que l'estimen sense coneixer'l tampoc. Per això, volem compartir amb vostès una abraçada i una llàgrima però també la nostra convicció que Paco va viure com va voler i va morir jugant amb els seus fills al costat del mar. La vida ens el va prestar uns meravellosos anys en què va omplir aquest món de bellesa i ara se l'endú. Gràcies per tant... I bon viatge estimat nostre».

Les reaccions de dolor van ser constants. El guitarrista gadità Manolo Sanlúcar va voler destacar «en comptes del que se'n va amb ell, el que deixa: un llegat d'extraordinària riquesa. Si la guitarra ha progressat ha sigut per com ell es va responsabilitzar que fos així». Un altre gran del toc, Vicente Amigo, va declarar que la notícia de la seva mort l'havia deixat «trencat i buit», i per això  «s'agafa» al record «dels bonics moments compartits».

Tots els 'tocaores' que van venir després d'ell se senten en deute amb el mestre que canviava la concepció del toc cada vegada que treia un disc. Quan els seus deixebles assimilaven les seves ensenyances, feia un pas més en la seva creativitat. Va dialogar amb la música brasilera; la clàssica de Falla, Rodrigo i Albéniz; el jazz de Pedro Iturralde, Chick Corea i Larry Coryell. I, sobretot, amb John McLaughlin i Al Di Meola. Del genial disc que De Lucía va gravar juntament amb aquests dos cracs, 'Friday night in San Francisco' (1981), es van vendre més d'un milió de còpies. «Amb McLaughlin vaig arribar a creure'm Déu; va ser qui em va revelar que amb la tècnica de les escales podia abordar més acords», va admetre el 'tocaor' en diverses ocasions. Di Meola, per la seva part, va voler expressar ahir la seva admiració i pena: «El meu estimat amic se n'ha anat. Queda el seu increïble llegat. L'enyoraré terriblement».

EL PAPA DEL FLAMENC / Segons Lluís Cabrera, el fundador del Taller de Músics, «ploren un ésser únic, no només com a artista sinó com a persona. Paco era el Papa del flamenc. I com deia un altre inventor, Enrique Morente, era 'la gran llum que il·luminava la guitarra flamenca».

Tota la varietat de matisos de què és capaç la música es trobava en els seus àgils dits. I en la seva ment. «Sempre busco alguna cosa nova per dir, la sorpresa, fugir dels llocs comuns», va assegurar a aquest diari quan va rebre el premi Príncep d'Astúries el 2004. Un dels molts reconeixements que va tenir, a més del Nacional de Guitarra d'Art Flamenc, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, així com el nomenament de Doctor Honoris Causa per la Universitat de Cadis i el Berklee College of Music.

De Lucía no es donava mai per satisfet. «Quan l'estímul per tocar és guanyar-se el pa, és més fàcil. Però quan és ser el millor, et tornes insaciable. I més si ets tan exigent com jo», va explicar des del seu paradisíac retir a Yucatán. El guitarrista va explicar una anècdota que certificava el seu «malaltís» afany perfeccionista: «Una vegada vaig escoltar al cotxe una alegria i vaig pensar 'que bé que toca aquest tio', però quan em vaig reconèixer, vaig començar a veure-li tots els defectes».

La seva peça més celebrada va ser la mítica 'Entre dos aguas'. «Posaven aquesta rumba a les discoteques. Va ser massa per al que tenia previst que havia de ser la meva vida». En la biografia de De Lucía, firmada per José Manuel Gamboa i Faustino Nuñez, es rescata un episodi tan impactant com oblidat de l'artista. Era l'any 76. A la televisió, Jesús Quintero li va preguntar quina mà és més important per tocar. «Paco va contestar: l'esquerra és la que busca, la intel·ligent, i la dreta, la que executa». Les seves paraules es van interpretar en clau política. Als pocs dies, a la Gran Vía madrilenya, «un grup d'ultradreta li va esclafar els dits». No els hi van destrossar perquè uns desconeguts van parar l'agressió.

Notícies relacionades

«Paco 'lives'!»

Una trucada seva em va canviar la vida

EL MESTRE DE 'TÓ' /Fins llavors, tots els atacs que rebia venien de flamencòlegs, que s'escandalitzaven amb les seves gosadies. Des de canviar la posició de la guitarra, creuant la cama, fins a introduir el caixó peruà. Puristes que també van carregar contra Camarón, amb qui va gravar deu grans discos.

Diego el Cigala es va declarar ahir «destrossat». «Deixa mut el flamenc». I en la mateixa línia es va expressar Duquende, que l'acompanyava en les últimes gires: «S'ha acabat la guitarra. Se n'ha anat el mestre de 'tó'».