12 d’ag 2020

Anar al contingut

El cor entre dues aigües

JAVIER RIUBAL

Jo tenia 16 anys i, com molts músics adolescents, volia ser Jimi Hendrix; però un dia em van deixar sol amb Fuente y caudal i ja només vaig voler ser Paco de Lucía. No sé quina mena de transformació va provocar en la meva manera d'escoltar aquella guitarra misteriosa, emocionant, electritzant i moderníssima que em va fer veure que allà mateix, al meu davant, tenia una de les músiques més esplèndides i estremidores del planeta. Em va ensenyar el flamenc com un mag que treu del barret de copa la meravella de les meravelles i em va deixar amb la boca oberta i un esclat de llum i alegria als ulls.

Jo vaig fer l'estirada que fan tots els nens quan vaig assumir que tampoc seria com ell, però vaig saber de seguida que, des de llavors, la meva música es veuria influenciada pel flamenc i sobretot per la seva figura. Després vaig tenir la sort de conèixerlo i de rebre el regal de la seva amistat. Paco era tan senzill que t'ajudava en un segon a oblidar que estaves en presència d'un dels músics més genials de tots els temps, passant així a disfrutar del seu excel·lent humor i la seva familiaritat. Tot el nou flamenc, el rock andalús, el jazz espanyol tenen un deute impagable amb ell perquè si no hagués estat per la seva visió avantguardista aquests moviments no s'haurien donat mai. Va obrir les portes de la llibertat perquè el flamenc de llavors deixés d'estar encotillat sense arrencar-li ni una mica de puresa. Per la seva mà tota aquella tradició sonora es va omplir d'una exquisida brillantor, la va enlairar i li va donar un nou prestigi i modernitat. I no va viure mai de renda. S'ho jugava tot amb cada concert, amb cada nou disc; m'imagino la pressió que devia sentir quan componia sabent que milions de persones a tot el planeta estaven esperant el fruit de la seva genialitat però també del seu esforç. Paco explica en les seves converses amb Juan José Téllez que el seu pare va tornar un matí a casa amb la guitarra a trossos perquè un senyoret borratxo, en un acte de xuleria, l'hi havia trencat en una festa. Don Antonio Sánchez va educar en una fèrria disciplina els seus fills perquè fossin artistes dignes i no bufons al capritx de la gent de diners. I ¡i tant si ho va aconseguir!, només des d'un amor profund a la música i una dedicació plena es pot ser Paco de Lucía.

Ahir jugaves a la platja amb el teu fill, de sobte... un calfred... Paco estimat, admirat... te n'has anat deixant-nos el cor... entre dues aigües.