El cim del 'jondo'

La trobada entre Camarón de la Isla (San Fernando, 1950-Badalona, 1992) i Paco de Lucía va marcar un dels grans girs i una de les grans fites en la història del flamenc. Van publicar una desena de discos per a la posteritat, van trencar amb l'ortodòxia mairenista de l'època i van aconseguir que els joves i que un públic aliè al gènere s'interessessin per les seves genialitats. Els dos mites del flamenc modern es van unir en el temps per fer créixer les seves llegendes.

El compositor i arranjador Joan Albert Amargós va poder treballar amb tots dos. I ahir va recordar com s'admiraven mútuament. «No hi ha ningú com Camarón', em deia Paco. 'Ningú té la seva afinació, el seu registre de veu. I és tan bo amb els aguts com amb els greus'». Amargós va recordar el dia que li van trucar perquè anés a Madrid a veure el que el cantaor preparava. «A l'arribar a l'estudi, com que hi havia un piano, vaig començar a tocar unes falsetas que Paco coneixia molt bé. I es van unir a mi. Aquella nit no vam gravar: 'No marxeu, que estem molt a gust'», diu que demanava el cantaor a tots els presents.

L'aliança Paco de Lucía-Camarón va durar 10 intensos anys (entre el 1967 i el 1977). L'època daurada del flamenc. Quan el jondo es va globalitzar. I molts es van apropiar dels seus ritmes, com a símbol d'una música d'arrel que flueix com l'aigua. Com a símbol de passió.

El tocaor va explicar així el motiu de l'èxit que van recollir junts: «El meu somni sempre va ser ser cantaor, mentre que el de Camarón va ser ser guitarrista». Junts van saber treure el millor de l'altre.

El reclamat percussionista Tino di Geraldo, que també els va conèixer a tots dos, explica que es va introduir en el flamenc amb Diego Carrasco i després amb Manolo Sanlúcar. «No sabia ni què era una bulería quan vaig començar a gravar flamenc. El primer caixó que vaig tocar va ser amb Sanlúcar, per al seu Tauromagia. I quan vaig treballar amb Camarón no era conscient de com era d'important», va assegurar ahir el músic, que va participar en el supervendes Soy gitano.

«No me n'adonava. Ho intuïa, però no n'era conscient. Me n'he anat assabentant després. Per mi Paco de Lucía i Camarón són els més grans. I allà, en el lloc més alt, seguiran sempre -subratlla-. No crec que es pugui igualar aquest duo. Superar aquest nivell, aquest carisma que van aconseguir, és impossible. Potser sorgeix algú que s'aproximi a aquest toc. Algú que faci un cant semblant. Però són un sostre. Ningú pot sobrepassar-ho».

Notícies relacionades

«Paco 'lives'!»

Una trucada seva em va canviar la vida

Tots dos van formar un tàndem que ni tan sols el trist episodi que va propiciar el conflicte dels drets d'autor (després de la mort de l'enyorat cantaor) va poder enfosquir. «Quan va morir Camarón me'n vaig anar. He estat dos mesos pensant en ell cada dia, patint i amb una tristesa immensa», va explicar De Lucía el 1992, després de suspendre la seva gira.

Entre la pena i la sacsejada, alleuja imaginar-se el feliç retrobament d'aquests genis del flamenc. Per reprendre vells projectes. Per embarcar-se en noves i inversemblants aventures.