Nous talents del cine

Quan Neus Ballús era una estudiant de cine, un dels seus professors va deixar anar un dia a classe: «De tots els que sou aquí, cap dirigirà una pel·lícula». No va estar gens fi el docent. Als 33 anys, Ballús aspira al Goya a la millor direcció debutant per La plaga. La directora s'enfrontarà amb Fernando Franco (La herida), Rodrigo Sorogoyen (Stockholm) i Jorge Dorado (Mindscape). Dues setmanes abans de la gala, els quatre representants del nou cine espanyol es reuneixen amb EL PERIÓDICO a l'Acadèmia per parlar del present i el futur d'una professió que els apassiona, però amb la qual no tenen clar que puguin pagar el lloguer i les fac­tures.

-Fernando Franco: ¿Som el nou cine espanyol? Però ¿no érem l'altre cine espanyol? És l'afegitó amb què ens anomenen ara a la premsa. Entenc que sigui còmode per als periodistes, però no m'agrada cap de les dues definicions. Una de les crítiques que vaig llegir sobre La herida es titulava Ni tan nuevo ni tan otro. I jo vaig pensar: 'Vaja, no m'he plantejat ni ser nou ni ser un altre. M'he plantejat fer una pel·lícula i ja està'.

-No són vostès nous. Ni altres. Llavors, ¿què són? ¿El relleu generacional del cine?

-Neus Ballús: Em sembla que no es pot pensar en canvi generacional. El tema industrial ha canviat molt. Sí que pot ser que siguem els primers que estem treballant d'una altra forma, amb molts menys mitjans i una mica més al marge de la indústria. De manera que no és cap substitució immediata. Serà difícil que ens moguem en els termes en què els directors es movien abans.

-¿Poden pagar el lloguer i les factures amb la seva feina?

-Fernando Franco: Jo sí, però amb el que guanyo muntant pel·lícules. Jo volia ser director de cine, però sabia que dirigint els projectes que a mi m'interessen no podria viure d'això, així que em vaig buscar una altra cosa dins del cine que també m'agradava i que permetria pagar factures. Per això, vaig entrar a muntatge. Encara no he vist un euro per La herida. Tot l'equip, des dels actors fins als tècnics, va cobrar. Però jo vaig capitalitzar el meu sou. Com que el film s'ha venut a unes quantes televisions, en traurem alguna cosa. Però són pagaments a dos anys. Vaja, que el 2016 potser cobraré alguna cosa.

-Rodrigo Sorogoyen: El meu objectiu al fer Stockholm, on tothom va capitalitzar el sou, no era guanyar diners. Però, a veure, el meu objectiu al fer cine sí que ho és. Jo m'hi vull dedicar. I per fer-ho has de cobrar. Si em pregunten si jo puc viure del cine, he de dir que sí i que no. He treballat a la televisió i abans de Stockholm vaig codirigir 8 citas, que era una pel·lícula d'indústria. ¿Faria una altra vegada una cinta com Stockholm? Jo sí, però no defenso aquest sistema en absolut. No trucaria a la mateixa gent per fer-la, em cauria la cara de vergonya.

-Neus Ballús: Assumim molts papers. Som directors, ajudants de muntatge, productors i distribuïdors. En el cas de La plaga, sí que tres persones hem pogut viure durant dos anys fent la pel·lícula. Amb sous molt baixos, és clar, però almenys ens hem pogut dedicar exclusivament al cine. El que és cert és que no és un sistema que pugui funcionar moltes vegades.

-¿Un director jove sempre necessita algú que hi cregui?

-Jorge Dorado: Més que creure en tu, que sigui capaç de convèncer determinada gent que posi diners per al teu projecte. Jo he fet molta publi-

citat, curts i he sigut ajudant de direcció. Però a tots els efectes sóc un novell. No he dirigit mai una pel·lícula. Si jo no hagués trobat Jaume Collet-Serra no hauria pogut realitzar Mindscape.

-Mindscape és una cinta espanyola, rodada a Barcelona en anglès i amb actors estrangers. Exemple de cine amb vocació internacional.

-Jorge Dorado: No té sentit fer un film només per a Espanya. Abans hi havia fronteres. Ara fas un Skype amb la Xina i amb mig món.

-Fernando Franco: Jo tampoc faig una pel·lícula pensant si la faig per a aquí o per a allà. Com tampoc em plantejo si estic a dins de la indústria o no. Tinc un projecte i busco la millor manera de tirar-lo endavant. El meu pròxim treball potser serà més petit que La herida. I el següent, més gran. Vés a saber... Quan estava fent La herida, no sabia ni que l'arribaria a estrenar. Però sí que tenia clar que si això acabava passant, era un film propi de festivals i viatjaria pel món.

-Rodrigo Sorogoyen: Stockholm ha viatjat una miqueta. Vull que ho faci més, però som molt petits. Per estar present en festivals internacionals has d'estar tot el puto dia a internet fent les inscripcions i no dedicar-te a res més.

-Neus Ballús: Jo crec que, com a directors, hem de tenir un peu en la realitat que ens envolta. Em dóna seguretat explicar històries de forma personal. Però aquest punt de vista pot ser interessant a nivell universal. Una cosa no treu l'altra.

-¿Quines són les principals armes dels cineastes novells?

-Jorge Dorado: La constància. I no tenir por. Jo no aconseguia finançar a Espanya el meu projecte, així que me'n vaig anar a Los Angeles. Vaig aconseguir un mànager i vaig participar en reunions als grans estudis. Els meus curts agradaven. El meu projecte no va tirar endavant, però em van oferir Mindscape, que l'hem rodat a Barcelona i, bàsicament, amb producció espanyola, hi ha molt poca americana.

-Rodrigo Sorogoyen: Anomena-ho com vulguis, però el motor que ens mou és la constància, sí. Des que se'm va acudir la idea de Stockholm han passant set anys. Si això no és ser constant...

Notícies relacionades

Malaltia mental

'Thriller' internacional

-Neus Ballús: És una obsessió. Des que et lleves i et dutxes fins que te'n vas a dormir.

-Fernado Franco: I una passió. En aquest ofici, si fas una cosa sense passió, et sortirà mediocre.