Alta cultura popular

Trobar un espai comú per a un cantautor heterodox, cabareter, autor de bandes sonores (tres per a Isabel Coixet), i una figura de l'òpera habituada a enfrontar-se amb verdis i puccinis en coliseus de mig món és possible. Sobretot, si resulta que tots dos van compartir aules en els seus anys infantils, i els uneix una causa benèfica com la que emmarca aquesta nit, a Barts, l'oenagé de la cooperació al desenvolupament Codespa. I al final, les distàncies entre tots dos, Alfonso Vilallonga i Stefano Palatchi, són bastant menors del que es podria pensar.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

«Per a mi, la música és una. Quan surts a l'escenari es tracta d'aguantar l'espectacle com sigui, amb les armes que tinguis, i és igual l'estil, si és una ària operística o una cançó de Kurt Weill», considera Vilallonga, que no es talla al sentenciar que «això dels estils està antiquat». ¿Així que s'han acabat per sempre aquelles fronteres categòriques entre alta i baixa cultura, música culta i música popular...? «A Thelonious Monk una vegada li van preguntar: '¿A vostè li agrada la música country?'. I va respondre: 'A mi m'agrada la bona música'. Li van tornar a formular la pregunta i va repetir el mateix. '¿Quina part no ha entès?'». El seu amic Palatchi assenteix i predica amb l'exemple: si bé arrossega un ric currículum en l'entorn operístic des del seu debut al Liceu, el 1986, fa uns anys que tempteja repertoris de swing, Broadway...  I es declara admirador de Sinatra. «M'he obert a maneres de cantar que no havia imaginat mai. Per a mi aquest recital és una oportunitat de fer una cosa nova», explica aquest reconegut cantant baix barceloní, que en les seves trobades amb la música popular s'ha hagut d'adaptar a mètodes operatius que li trenquen alguns esquemes, com cantar amb micròfon o amb un grup sense director ni mestre. «Tot això al principi em tenia molt neguitós. En l'òpera, et saltes una cosa i et donen un calbot», exclama.

Vilallonga destaca les formes expressives de Palatchi més enllà de la seva òptima veu: la seva litúrgia escènica. «El vaig veure una vegada en un assaig general d'El barber de Sevilla, amb Carles Santos, a Peralada. S'havia quedat sense veu, però feia igualment tota la gestualitat de l'òpera, amb els seus vestits, tot, però sense cantar, i això em va causar molta impressió. ¡Tenia gairebé més força que cantant! Em va fer entendre el que era l'òpera, i que estaria molt bé sense música, sense veu, ¡allà hi era tot!».«Mar i muntanya»El repertori d'avui barrejarà els clàssics de Vilallonga, com Toutes les choses (de Coses que no et vaig dir mai, de Coixet), amb cites al Broadway clàssic (Cole Porter, Rodgers & Hammerstein) i la chanson. «El desafiament és que la gent no digui: 'Això són gambes amb cafè amb llet'. I que l'incest funcioni», sospira el cantant i compositor. «Que sigui un mar i muntanya bo», apunta Palatchi.Ignoren si la incursió és repetible. Palatchi té l'agenda atapeïda de compromisos operístics (el més imminent és Manon Lescaut amb Ainhoa Arteta a La Maestranza de Sevilla), i Vilallonga té disc nou, Alphosphore variations, i projectes amb Maria de Medeiros. Encara que abans, a aquest se'l sentirà, a gran escala, a la televisió: és el director musical i arranjador de l'anunci de la Loteria Nacional, en què Montserrat Caballé, Raphael, Niña Pastori, Marta Sánchez i David Bustamante abordaran l'èxit d'Elvis Presley Always on my mind.