Don Diablo al Liceu

Només si has pactat amb el diable pots mantenir la frescor d'un repertori tan espremut durant més de tres dècades. I cantar la càndida Linda i l'esbojarrada Don Diablo com si els anys no anessin amb tu. Miguel Bosé va brindar ahir a la nit al Gran Teatre del Liceu un autèntic revival, de gairebé dues hores, per celebrar el 35è aniversari d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. No era el primer cop que actuava al coliseu (el 2011 hi va recalar amb el disc Cardio), però sí el primer en què desgranava els seus èxits en aquest temple operístic.

Quan Bosé es va posar a treballar en aquest projecte, ja fa sis anys, va assegurar que el repte era comprovar si era «capaç de defensar el que una vegada havia defensat». I com s'ha entregat a fer-ho. Primer va ser Papito i després aquest Papitwo que ahir a la nit va finalitzar al coliseu barceloní, convidat per a l'ocasió. Apoteòsic final de gira.

Nostàlgia posada al dia, per a uns seguidors que van corejar els seus hits amb fervor. Va començar amb Mirarte i la seva amorosa tornada (la de vegades que usa la paraula amor i les seves declinacions). Duende, Nena, Aire soy i Sol forastero es van succeir sense pausa. I va fer la seva apologia antibel·licista per presentar Partisano, un cant pacifista en què Bosé es posa en la pell d'un jove que ha d'anar a la guerra i li escriu a la família des de la trinxera sobre l'absurditat de les conteses. «Sóc un home de pau que vol que els seus fills visquin en pau», va subratllar.

Les primeres paraules que va dedicar l'artista van ser per a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, «una sòlida capçalera que fa 35 anys que ens acompanya. Gràcies per l'honor», va assegurar, després d'explicar que ell té una trajectòria de 37 anys, «dos més que el diari, així que un respecte», va dir de broma després. Bosé ho va avisar: es disposava a compartir la seva particular i nodrida banda sonora.

BALL SOBRE I FORA DE LA TARIMA / El Bosé més histriònic i ballarí, aquell que va estudiar dansa amb Lindsay Kemp i Martha Graham, i que va fer els seus primers passos cinematogràfics sota les ordres d'Almodóvar, es va deixar veure en els seus moviments sobre la tarima i en les seves coreografies. Balls que els seus eficaços coristes reproduïen imitant-lo, quan l'ocasió ho requeria. Com el públic, que va saltar dels seients ja en la primera cançó. I no es va cansar de corejar les seves lletres.

L'escenari comptava amb una dotzena de cortines que pujaven i baixaven des dels llums, que van embolcallar la banda i el cantant per elevar-se i mostrar una llarga butaca de fusta en què el vocalista va seure amb els seus músics. Començava la segona part de l'espectacle, la centrada en els seus inevitables èxits.

Te diré, rematada amb Morir de amor, Don Diablo, Creo en ti, Amiga, Linda, Puede que, Sevilla, Bambú i Nada particular, peça que va dedicar als immigrants amb intenció d'esperonar consciències, van integrar aquest intens tram del xou. «El telediari és la meva musa», va assegurar, al parlar del drama dels desplaçats. I de la solidaritat, «aquell múscul atrofiat», va lamentar.

Notícies relacionades

35 anys d'EL PERIÓDICO i 37 de Miguel Bosé

El Teatre del Raval reneix amb ‘Federico García’ després d’una reforma integral «tècnica i estètica»

El concert havia superat l'hora llarga de durada, però el carismàtic artista encara tenia més clàssics a la recambra. Morena mía, Hacer por hacer i Como un lobo van sonar al tram final. Bé, el previ als esperats bisos.

Bosé va tornar amb Si tu no vuelves i A punto de, i llavors sí, va abordar la cançó que li reclamava amb insistència el públic, Amante bandido. La peça que el va llançar a la categoria d'icona musical. L'audiència, entregada, en volia més. I va ser el torn per a la sentida Te amaré.  A la platea, la parella Àlex Corretja i Martina Klein va disfrutar de valent. Artista i públic es van emocionar com nens. El fill del torero ho va donar tot. I va sortir triomfador d'una gran faena.