Max Cahner, l'activista que va ser necessari

Malgrat que Max Cahner, que va morir ahir als 76 anys, va tenir l'honor i la responsabilitat de ser el primer conseller de Cultura de la Generalitat després de l'inesperat triomf electoral de Jordi Pujol el 1980, la seva empremta en la vida política i, sobretot, cultural de Catalunya té un origen més llunyà i una profunditat més accentuada que la derivada estrictament d'aquell càrrec. Cahner va ser un d'aquells homes amb inquietuds que van assolir la maduresa personal en plena nit franquista però que no per això es van acovardir. Crear el 1961 una editorial en català com Edicions 62, o impulsar poc després la Gran Enciclopèdia Catalana, requeria una determinació molt notable, perquè les dificultats a afrontar eren segures i no menors. Si a més s'aportava patrimoni personal en aquelles operacions, només el compromís amb la necessitat de fer país permetia l'esperança que vindrien temps millors, com així va ser. I encara que després, ja amb democràcia i autonomia, Cahner va participar de forma directa des del Govern en la posada en marxa d'infraestructures clau com el Teatre Nacional o l'Auditori, la seva condició d'activista cultural és probablement la que perdurarà. Com a polític, Cahner no va poder evitar oferir arestes que van acabar allunyant-lo del seu partit, CDC, i sumint-lo en una aventura política irrellevant. Però no se li pot discutir la seva condició d'home fidel al seu país i coherent amb les seves idees. Sense actituds com la seva en els anys difícils, avui Catalunya no seria el que és.