Un roser al Grec

Als jardins del Teatre Grec de Barcelona creix des de fa un parell de setmanes un roser amb nom propi, el de George Moustaki. Les seves flors, una nova varietat nascuda en homenatge al cantautor francès, són de color rosa, de perfum lleuger i afruitat i d'abundant fulla verda fosca. Un humil símbol que el músic ha pogut veure en els seus últims dies gràcies a les fotos que li va enviar Marina Rossell.«Es va posar molt content»,assegurava ahir la seva gran amiga i col·lega catalana, que, emocionada, recordava«l'alegria»que desplegava i«com li brillaven els seus ulls blaus»davant petites coses com aquelles roses, davant un bon oli d'oliva, unes anxoves de l'Escala o els torrons que tant li agradaven i que Rossell li portava quan anava a visitar-lo a França.

«Per a mi és com si es cremés de nou un llibre de la biblioteca d'Alexandria, com si es cremés un incunable. És un home a qui he adorat, a qui adoro», deia ahir Rossell amb la veu trencada al parlar de Moustaki, nascut a l'antiga ciutat egípcia i a qui va conèixer fa 35 anys, a Suïssa, el 1978, on tots dos anaven a cantar amb altres músics. Es van retrobar el 1984, al Marroc, i va ser allà on el cantautor li va demanar que li digués Jo, que és com li deien els amics (pel seu nom, Joseph; Georges era un homenatge al seu admirat Brassens).

Viure la vida

«Va ser un lliurepensador que va cantar la llibertat del Maig francès i que va connectar amb l'esperit del seu temps, del nostre temps. Un cantant que va tenir la fortuna d'arribar amb les seves cançons a tots els continents i d'emocionar gent de tot el món. Ens deixa el seu amor a la llibertat fins a les últimes conseqüències»,comentava Rossell sobre el llegat d'una figura,«l'última llegenda de la chanson»,de qui va confessar haver après«una gran lliçó d'humanitat: viure lavida amb tots els seus matisos, el goig, la pena, la soledat, l'alegria, la companyia...»

Tots dos, a més de compartir cançons, escenaris, viatges i fins i tot memorables passejades en moto sota els ponts de París, van saber complir recíproques promeses: Moustaki va cantar en francès un tema de Rossell sobre un profund amor,Màrmara, elegit potser perquè evocava el mar del seu estimat Istanbul; i ella li va rendir un tribut musical, gravar un disc, en què va incloure el regal del seu amic, amb les cançons més conegudes d'ell adaptades al català. El va llançar a finals del 2011, en col·laboració amb Paco Ibáñez, Josep Tero, Pelai Ribas, Lluís Llach i Víctor Obiols.

Notícies relacionades

Zurbarán debuta a Londres amb una gran retrospectiva

El grup finlandès Sanoma compra la històrica editorial Vicens Vives

«Es comunicava per iPad i iPhone, era la seva porta al món i sentia molta recança al veure com anava tot, veure que aquella França de la llibertat ha anat restringit llibertats -afegia Rossell-.Ell sempre tenia un somriure per a totes les causes nobles i un retret per a la mesquinesa dels governants i tota aquesta carcúndia».

«Sempre va viure marcat pel signe de la vitalitat, malgrat el seu delicat estat de salut durant els últims anys. A les sis de la matinada, a la seva pròpia casa de Niça, ha mort dolçament i en pau»,va confirmar. Com diu la lletra deMàrmara, que Moustaki va fer seva: ...et la lune s'est cachée dans la mer de Marmara(...i la lluna s'ha amagat a la mar de Màrmara).