Història d'una harpia

Com és habitual en les aventures del comissari Brunetti, tot arrenca amb una trucada. AL'ou d'or, sobre la pulcra imatge de l'alcalde de Venècia, a les portes de la seva reelecció, hi plana l'ombra de la corrupció; bé, plana sobre el fill de l'alcalde de Venècia; més ben dit, sobre la promesa del fill de l'alcalde de Venècia; en concret, sobre el soci de la promesa del fill de l'alcalde de Venècia. La «persuasió» (no pas suborn) oferta per aquest últim i acceptada per funcionaris municipals, tindria l'origen en una botiga de màscares del Campo San Barnaba, a un pas de l'Accademia, un escenari que un bon nombre de lectors recordaran com un dels decorats deL'altra cara de la veritat, quatre investigacions venecianes enrere, ordides per la nord-americana establerta a Venècia, Donna Leon (1942). Però tornem a la trucada.

SUÏCIDI D'UN DISCAPACITAT / L'encàrrec és simple: algú ha de «resoldre» el possible escàndol. I Brunetti mourà amb agilitat els fils de «la qüestió». Una vegada acabada, el comissari disposarà de temps, tolerància dels seus superiors i espai per a un tema menor, l'aparent suïcidi d'un noi discapacitat.

I és aquí quan la novel·la emprèn el vol i s'apodera de tot el bagatge disponible. L'anonimat del desvalgut jove serà l'arrencada d'una crònica molt brunettiana: dispersa en un primer moment i frenètica al final, mentre que en el nucli del relat toparem amb els esforços de l'investigador per aportar justícia a les víctimes, serenitat a la seva consciència, condemna per als criminals, pau a l'hora de dinar i el continu esquivar de punyalades a la feina. Tot plegat serà una extensió del seu particular mètode detectivesc, on una part són proves documentals, l'altra les sospites d'un investigador perspicaç i, finalment, les xafarderies dels veïns.

DENÚNCIA SOCIAL / Brunetti és un personatge d'intensa humanitat i profunditat de caràcter, cosa que queda molt ben reflectida en aquesta i en novel·les anteriors com per exemple aCristall enverinatoSang a les pedres, on la resolució mecànica, altament rutinària, d'un crim actuarà com a suport per a la denúncia social. Aquesta posseeix una estructura emocionalment més potent i argumentalment més complexa, com també passava aNoblesa obliga, un episodi previ amb grans afinitats ambL'ou d'or: la cobdícia, la falsedat i la conducta de la bona gent cristiana, «que en saben molt de la culpa però poc de la caritat». I són molt permissius.

Permissius amb els delictes dels famosos (incloent-hi els poderosos, els polítics i els familiars), amb les misèries d'una societat on no pagar impostos està ben vist, amb el desinterès dels buròcrates per les persones que viuen darrere de les xifres i les dades que manipulen, amb la mandra institucionalitzada, amb la lentitud de la justícia per resoldre els casos i dictar sentència i amb la connivència entre grups mafiosos i la classe dirigent.

Gent que reacciona amb desconfiança en l'autoritat en general, la del Govern central en particular, la conducta dels veïns del sud i també dels de la capital de la península: Donna Leon es refereix en tot moment a Itàlia, però també a Venècia, la ciutat per la qual sent una devoció infinita i que li agrada definir com la fusió de «pedra, cel, or, marbre, espai, proporció, caos, desordre, glòria».

3L'OU D'OR / EL HUEVO DE ORO

Donna Leon

Trad.: Anna Llisterri / Maia Figueroa

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Edicions 62 / Seix Barral

344 / 288 p. 18,50 €