29 maig 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Eels, el grup del desconcert

Els californians van brindar el rock excèntric de 'Wonderful, glorious' a Barts

JORDI BIANCIOTTO / Barcelona

Mark Oliver Everett, conegut com a E, líder d'Eels, recorre a tàctiques de distracció i envolta la seva obra, de rerefons tan traumàtic (amb tragèdies familiars pel camí: les morts dels pares i el suïcidi de la seva germana), d'una posada en escena amb gestos de complicitat humorístics i gags a través dels quals sembla dir-nos que no ens l'hem de prendre gaire seriosament. Així va ser, un cop més, dissabte a Barts (Guitar Festival), on, amb tot, va oferir un substanciós tast de la seva obra.

Una menció per a la telonera, Nicole Atkins, refinada cantautora amb tendència al classicisme dels 60 (l'era pop del Brill Building). Amb tirada al melodrama sense caure en el manierisme virginal, amb estil i caràcter, i armada amb cançons suggerents com Maybe tonight, Cry, cry, cry i Neptune city, que podrien posar nerviosa Lana del Rey. ¿Seria molt demanar que tornés amb banda?

Eels van entrar en acció al rugós ritme de Prizefighter, del disc Hombre lobo (2009), el més citat de la nit després de l'últim, Wonderful, glorious. Tres guitarres en escena, martell piló i ritual rocker irònic, amb tots els músics vestits igual, un xandall anys 80, amb barba i ulleres fosques. Everett portava una gorra distintiva, que per a alguna cosa és el líder.

En el primer bloc de cançons, pistes sobre el seu vulnerable quadro psicològic a Kinda fuzzy i un Open my present molt pròxim a l'estètica de Tom Waits. I si en altres gires versionaven els Stones i Lovin' Spoonful, a Barts li va tocar a Fleetwood Mac (etapa Peter Green: l'abrupta Oh well) i The Small Faces (un Itchycoo Park amb sanefes psicodèliques).

El repertori es va posar una mica més enigmàtic a That look you give that guy i Dirty girls, amb cors angelicals, i l'atmosfèrica The turnaround. Va ser en aquest passatge quan Everett va mostrar els seus perfils més genuïns: la contrafeta New alphabet i l'enganyosa amabilitat de Fresh feeling i The sound of fear. L'inescrutable món d'Eels, exposat en una versió més crua que en els discos; autoboicotejada però disfrutable.

GAG FINAL / Per a la recta final, després del disco-rock de Wonderful, glorious, Everett es va reservar el rescat de My beloved monster (única menció al primer disc, Beautiful freak, del 1996). Quan el públic ja estava desallotjant el recinte, vuit minuts després de l'última nota de Fresh blood, el grup va tornar a l'escenari per simular un bis in extremis (que estava perfectament contemplat) amb Dog faced boy i un artefacte inèdit conegut com a Go Eels! L'insondable sentit de l'humor del senyor Everett.