Incisiu Nacho Vegas

Si aquests dies pren força aquella música que va més enllà de la inquietud estètica, la de Nacho Vegas mereix una casella pròpia pel seu refinament i profunditat.La vida es dulce, el recital inspirat en les pel·lícules de Mike Leigh, va sacsejar sensibilitats, dissabte a Barts (Guitar Festival), a través d'una entrega de cançons noves que van casar amb les peripècies, en general doloroses, dels personatges esculpits en l'obra del realitzador britànic.

El centre de l'escenari el va ocupar una pantalla, mentre que Vegas i els seus cinc músics, amb Abraham Boba als teclats i una violoncel·lista, María García Palacios, es van situar als flancs. Les seqüències dels films de Leigh van posar el fil conductor amb escenes tirant a despietades: violència urbana, parelles que cauen a trossos, exclosos d'una societat industrial en decadència...

CANÇONS NOVES / Entre escena i escena, un repertori conceptual. Camins instrumentals que van obrir i van tancar el bloc,Nakedi Indefenso; la ja conegudaSecretos y mentiras(titulada com el film més popular de Leigh, i que va gravar el 2006 amb Enrique Bunbury), i tres substancioses peces cantades d'estrena: Los sabios idiotas(fosa en la pantalla amb un homenatge a la malaguanyada actriu Katrin Cartlidge),Todo o nada iCiudad vampiro. El repertori deLa vida es dulceva incloure la versió d'Échame a mi la culpa, cançó mexicana que va ser popularitzada a Espanya per Albert Hammond, i que va sonar, en una sòbria i commovedora versió, després d'una seqüència d'absoluta desolació sentimental.

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

Aquest repertori ofereix una lectura en clau de crítica social, però tampoc és que sigui imprescindible ser més o menys d'esquerres per disfrutar-lo. N'hi ha prou de ser una mica sensible, perquè Vegas juga amb materials humanistes, vinculats a la vulnerabilitat de les persones.

Completat aquest temari, Vegas va estirar el recital amb algunes propines molt disfrutables: deCosas que no hay que contar als tensos i ben perfilats assalts aLa gran broma final, La plaza de la soledadiCómo hacer crack. Amb material com aquest, difícilment la nit podia acabar malament.