Txernóbil i criogènia

Txernóbil, en ucraïnès, significa absenta, un verí, i Absenta és el nom de l'estrella ardent que, segons l'Apocalipsi de sant Joan, va caure del cel. «Una connotació bíblica i catastròfica», i inquietant, tant com Atomka (Columna / Destino), la nova novel·la de Franck Thilliez (Annecy, 1973), el títol de la qual evoca el nom que van donar a la central nuclear russa els liquidadors, els homes enviats allà després del letal accident que va tenir lloc el 26 d'abril de fa 27 anys.

Amb La síndrome E (els drets cinematogràfics de la qual ha adquirit Paramount), Gataca i ara Atomka, l'escriptor francès s'ha erigit en un infal·lible mestre a fer patir el lector i els protagonistes de les seves novel·les negres -la parella formada per Luci Henebelle i Franck Sharko, policies que treballen al parisenc 36 de Quai des Orfèvres-,

a qui no escatima horrors personals. «Són la part psicològica. Investigo per què es fa el mal i per què unes víctimes s'hi sobreposen i d'altres no». A això, Thilliez, enginyer de noves tecnologies, hi afegeix acció, documentació i una seriosa exploració dels límits de la ciència. «Hi crec profundament i en els homes que la fan avançar, perquè intenta curar malalties i fer el món millor. Però la ciència es torna perillosa quan sorgeix l'ambició de diners o fama. Jo indago aquestes fronteres entre el bé i el mal».

L'escriptor i la seva dona van acollir un temps una nena de Txernóbil. «Tenia problemes de tiroide, de ronyons... Ens va parlar dels seus pares, de la pobresa al seu país. Ella em va portar a aprofundir en el tema i a dir-li al lector que Txernóbil no es va acabar, que segueix existint. L'explosió va condemnar una gran superfície del planeta. Una zona perillosíssima, que durant milers d'anys no hauria de ser habitada, però en la qual segueix vivint gent pobra perquè hi ha cases buides. I això no és ficció. I és terrible que el Govern ho permeti i no s'ocupi d'aquestes persones», condemna.

A primers del 2011, mentre escrivia Atomka, va arribar la catàstrofe de la central de Fukushima. «Em va pertorbar molt. Abans pensava que Txernóbil quedava molt lluny i, com a científic, estava convençut que no podria tornar a passar. Però veus que seguim indefensos davant l'àtom. Em va sorprendre la incapacitat d'apagar el reactor. L'única cosa que van poder fer és, com 27 anys enrere, enviar-hi homes sense protecció».

En el seu afany informatiu, es remunta fins a Einstein, Marie Curie i el projecte Manhattan, que va crear la primera bomba atòmi-

ca -«als anys 40, 50 i 60 es van produir coses terribles, experiments amb éssers humans per veure els efectes de la radioactivitat»-, i viatja, a través del personatge d'una periodista d'investigació desapareguda, al Perú, la Xina i els EUA, a ciutats que són autèntiques clavegueres explotades per empreses mineres i nuclears, per mostrar «que en moltes parts del món hi ha contaminació letal per a l'ésser humà i que molts nens en són víctimes».

Notícies relacionades

Pep Duran, el llibreter jubilat que transforma un bosc del Montseny en una biblioteca encantada: "Un bany de sons i sensacions"

Enric Batlle, arquitecte: «M’encanta que l’‘establishment’ de Barcelona s’hagi apropiat de les Tres Xemeneies de Sant Adrià»

Anhel d'immortalitat

Més ciència. La que fa pensar en Walt Disney i el seu cadàver congelat. «La criogènia existeix, igual que hi ha gent que un cop morta vol que l'enviïn a l'espai o la converteixin en diamants. Però hi ha casos de malalts de càncer molt rics que han demanat que els crionitzin en vida per si amb el temps es pot curar la malaltia. I això no funciona. A l'escalfar un cos crionitzat les cèl·lules es trenquen». L'anhel de la immortalitat. «És la gran recerca dels alquimistes i de l'home. Avui s'intenta lluitar contra la mort i l'envelliment amb cremes, operacions... A mi em fascina aquesta frontera, aquell petit instant en què la vida s'atura i arriba la mort».