Apocalipsi a Barcelona

Una estranya epidèmia d'agorafòbia mortal impedeix a l'ésser humà sortir a l'exterior i el reclou en vivendes, oficines, soterranis, túnels i clavegueres. Una modalitat lenta i silenciosa de la fi del món que els germans Àlex i David Pastor ambienten a la seva ciutat natal, Barcelona, en la seva segona pel·lícula, 'Los últimos días', estrenada aquesta setmana. Estem tan acostumats a la fi del món cinematogràfica en ciutats com Nova York, París, Londres o Tòquio que per força espanten les imatges de flames i fumaroles per sobre de l'Arc de Triomf; de la Via Laietana completament deserta; o de gossos corrent entre cotxes abandonats pel carrer de Balmes a l'altura del Banc Sabadell. La fi del món a la porta de casa.

Aquest diari va voler que els germans Pastor, prestigiosos curtmetratgistes i responsables del 'thriller' també apocalíptic 'Infectados (Carriers)' (2009), rodat als EUA, recorreguessin aquella Barcelona del final dels temps. Entitat pràcticament inseparable, el binomi Àlex & David Pastor relata en primera persona la seva aventura apocalíptica i cinematogràfica.

L'APOCALIPSI URBANA «Ens feia il·lusió destruir Barcelona»

«Barcelona és la nostra ciutat i ens feia una especial il·lusió ser els primers a destruir-la. Quan s'acabi el món, s'acabarà per a tothom de la mateixa manera, siguis a Nova York, Tòquio, Girona, Albacete o Barcelona. L'apocalipsi, per definició, serà global, planetària, total, però al portar-la a un paisatge més pròxim i quotidià per a l'espectador, les imatges de destrucció t'impacten molt més. ¡Barcelona és el que ens trobem cada dia a l'obrir la porta, al mirar per la finestra! Al final, ciutats com Nova York les tenim tan vistes al cine que gairebé ens semblen més un decorat de pel·lícula que no pas un espai real».

ELS ESCENARIS «¡No surt la Sagrada Família en flames!»

«Barcelona és un personatge més de 'Los últimos días'. Volíem treure llocs reconeixibles, que lluïssin, com per exemple l'Arc de Triomf, la Vila Olímpica o la Via Laietana, i que, un cop ficats, tinguessin un significat especial per a nosaltres. Per exemple, el Palau del Cinema, que és un dels cines de la nostra infància. ¡Hi vam veure 'Indiana Jones i el temple maleït'! La Barcelona del film és monumental, icònica i espectacular, sí, però lluny dels clixés turístics i la postaleta. La Barcelona, en definitiva, que ens trobem en el dia a dia: el metro, el centre comercial. Fixa't que... ¡no hi surt la Sagrada Família en flames!».

EL RODATGE AL METRO «Sort de les obres de la línia 9...»

«Un dels símptomes de la nostra inconsciència a l'hora d'escriure el guió va ser situar gran part de l'acció al metro. Els túnels, les estacions... De seguida ens vam adonar amb horror que no hi havia vies ni túnels en desús, i que el metro circula tantes hores al dia que no hauríem pogut rodar ni mitja escena durant les poques estones que està tancat. La pel·lícula era infilmable, perquè tampoc teníem pressupost per crear decorats. El nostre gran cop de sort van ser les obres de la línia 9. Va ser una cosa bestial. Vam 'tunejar' una mica les parades que ja hi ha acabades al Prat i hi vam poder fer el que vam voler. Va ser com rodar al decorat més realista que mai hauríem pogut somiar. Sense això, avui no estaríem parlant de 'Los últimos días'».

EL RODATGE «¿Com tallaríem la Via Laietana?»

«El rodatge va ser llarg, físicament i mentalment esgotador. Però també va anar, sorprenentment, com una seda. En qualsevol cas, ha sigut dur. Ens vam adonar de l'embolic en què ens havíem ficat ja en la primera reunió. ¿Com construiríem aquell túnel? ¿En quina localització ens deixarien encendre fogueres? ¿Com tallaríem la Via Laietana? ¿I com podríem tancar el Gran Via 2 per muntar-hi la que vam armar al supermercat? Ens va quedar només una cosa per fer... Inicialment, teníem una escena al guió que era un homenatge a 'La cabina', d'Antonio Mercero, amb un home tancat que no s'atreveix a sortir. Per desgràcia, ja amb prou feines queden cabines a Barcelona, i menys tancades. ¡Això sí que hauria estat cine fantàstic!».

L'AL·LEGORIA APOCALÍPTICA «Malgrat tot, és un film esperançador»

«Per a nosaltres, el Pànic, aquella forma extrema i mortal d'agorafòbia que planteja 'Los últimos días', és la destil·lació final de totes les angoixes, fòbies i malestars de la vida moderna. És la soledat i la desconnexió de la gran ciutat, és l'estrès de la feina, és l'acumulació de malalties físiques provocades pel nostre estil de vida: insomni, depressió, acidesa d'estómac. Som tan presoners d'aquest estil de vida tan sedentari i poc natural que literalment quedem atrapats als edificis. Però serà just aquesta catàstrofe allò que, al destruir la nostra civilització, ens donarà l'oportunitat de tornar a les arrels, de reavaluar les nostres prioritats. Al capdavall, 'Los últimos días' és una pel·lícula certament apocalíptica, però també enormement esperançadora i optimista. Solem dir que la nostra història parla de la fi d'un món, però no pas del món en general, perquè el planeta continuarà amb o sense nosaltres...».

ELS ACTORS «Són molt diferents i una gran combinació»

Notícies relacionades

Savall reviu el Schuman líric

‘Woman’ premia els millors productes i marques de bellesa

«Jose Coronado i Quim Gutiérrez són dos actors molt diferents, per generació, perfil i estil interpretatiu. Per això són una gran combinació. A Jose el vam tenir molt clar des del principi. Vam escriure el personatge d'Enrique per a algú de la seva edat. Va ser arriscat, perquè si ens hagués dit que no teníem poques alternatives... És un personatge complicat, un executiu de recursos humans que pot caure malament. I Jose és capaç no només que t'acabi caient bé, sinó que li trobis la humanitat. El Quim és el nostre heroi ideal: algú pròxim, que te'l creus com a persona immadura i amb problemes, però capaç de convertir-se en heroi quan les coses es compliquen».

ELS REFERENTS «Hem combinat aventura i reflexió»

«Els referents de 'Los últimos días' estan allunyats del cine de terror i més a prop de la ciència-ficció, des del seu vessant més espectacular, com per exemple 'Hijos de los hombres' [Alfonso Cuarón, 2006], fins al més íntim, com 'El tiempo del lobo' [Michael Haneke, 2003]. Hem intentat combinar l'aventura i l'entreteniment amb la reflexió i els personatges, barrejant molts gèneres: la 'road movie', el 'thriller' apocalíptic, la 'buddy movie', perquè el nostre gust com a espectadors és eclèctic i ens agraden les pel·lícules que no es lliguen de peus i mans a les convencions d'un determinat gènere específic. Ara serà l'espectador qui decidirà si finalment ho hem aconseguit o no. Perquè fer una pel·lícula és com fer un salt al buit amb l'esperança que el que t'interessa a tu li interessi a algú més».