La veu dels estafats

Que Miguel Ángel Revilla, amb el seu saníssim humor agropecuari, els seus missatges nítids i la seva indiscutible claredat argumental, està connectant amb la gent d'una manera formidable no és cap novetat. Però des que ja no és president de Cantàbria imprimeix en les seves aparicions televisives un plus fantàstic: passió i indignació, combinades, en clau de denúncia, sobre els abusos que hi està havent a Espanya. Ahir a la matinada, a La Sexta noche, va tenir una intervenció colossal. Aplaudíem tots amb ganes. Es va referir a aquells milers de persones atrapades a les anomenades participacions preferents que han estat enganyades per bancs i caixes. Va explicar que rep centenars de cartes d'afectats, la majoria avis jubilats, a qui han desposseït dels seus estalvis de manera intolerable. Va portar una carta com a exemple i resum d'aquesta canallada: la d'un humil matrimoni octogenari que, després de 60 anys de treballar de criats en una casa bona, havien aconseguit estalviar 100.000 euros. Els estalvis de la seva vida, arrabassats. I ara han de malviure amb els 400 euros de la pensió i no en tenen ni per comprar un detall als seus néts. Revilla es va indignar. Amb veu de tro i aïrada, va assenyalar els responsables d'aquest lladronici. I de la indignació va passar a l'emoció més profunda. Una aquosa pàtina li va inundar els ulls. I va exclamar: «A partir d'ara, cada vegada que tingueu a bé convidar-me, vindré a la tele a ser la veu dels estafats». ¡Ahh! Revilla parla clar. Diu les coses pel seu nom. No utilitza subterfugis oratoris per maquillar el que passa. No fa trampes. Miguel Ángel Revilla s'ha transformat en el nostre Stéphane Hessel càntabre.

XAVIER VINADER.- Hi ha hagut un altre moment, en aquesta notable sessió de La Sexta noche, que a mi també m'ha emocionat. Va ser quan hi havia Jordi Évole al plató, rebent la calorosa i merescuda felicitació pels seus primers cinc anys de Salvados. Li tenien preparada una sorpresa: Xavier Vinader, al telèfon, felicitant-lo. ¡Ahh! No sé si les joves generacions saben qui és Xavier Vinader. Els recomano que visitin l'arxiu d'Interviú, els exemplars del 1979 en particular, o el seu llegat donat al Centre d'Estudis Històrics Internacionals, perquè sàpiguen què és la fusió de reportatge i compromís. Periodisme incòmode, en estat pur. Li va costar exili i presó. Estimat Xavier, ¡una abraçada!