Dos vells col·legues

Encara que no acostumo a anar al teatre ni que em matin

-quan hi vaig, surto tan irritat que trigo mesos a tornar-hi-, l'altra nit em vaig deixar convidar a La Seca Espai Brossa per la meva amiga B. B. (no, no es tracta de Brigitte Bardot) per veure Tan bé com anàvem, dels meus vells i estimats amics Jaume Sisa i Carles Flavià. Hi anava amb una mica de por, ho reconec, perquè no estava segur que la seva eficàcia com a parella còmica en la vida real -comprovada per qualsevol que compartís fa anys amb ells la barra de Zeleste- fos la mateixa sota una estructura teatral. Però la por em va passar de seguida: Tan bé com anàvem és una funció tan estimulant i divertida com les turques que agafàvem fa 30 anys a Zeleste i molts altres bars: no n'oblidaré mai una que va acabar un diumenge a la tarda a l'església a la qual ens va portar Flavià perquè li tocava fer missa i necessitava alguns feligresos que estiguessin tan torrats com ell.

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

Sisa no sap a quin gènere pertany l'obra, segons em va comentar després de la funció. Jo tampoc, però tant me fa. Jo diria que va de tot i de res, com Seinfeld, i que és una base excel·lent per a una possible sitcom (baratíssima, a més). Durant una hora i mitja, Flavià i Sisa parlen de les seves coses, recorden el passat compartit, canten algunes coplas -excel·lent versió, per cert, del clàssic de Juanito Valderrama La primera comunión-, citen algunes dones, es pregunten -però tampoc gaire- pel sentit de la vida i ens deixen ben clar que ja s'han fet a la idea de no separar-se mai (el gag del matrimoni homosexual per a heterosexuals és realment brillant).

En l'espectacle no hi ha pretensions de cap mena. Jo crec que només s'aspira a socialitzar una conversa de barra de bar en què molts es poden veure representats. Sobretot, els que ja tenim una edat, acumulem experiències semblants a les de Sisa i Flavià i compartim amb ells el seu fatalisme amable a l'hora d'enfrontar-nos al drama de l'existència. Jo vaig sortir del teatre de molt bon humor, sense aquelles ganes de matar algú que sempre em desperten els muntatges de Calixto Bieito, Àlex Rigola o qualsevol altre geni propens a cagar-se en Shakespeare o en Brecht. Fins i tot feliç, diria.