Els crítics d'EL PERIÓDICO fan les seves apostes sobre els Goya

'Quina pel·lícula sortirà aquesta nit per la porta gran delspremis Goya? El seu nom ja està escrit i guardat en un sobre, que s'obrirà aquesta nit a la grangala del cine espanyol, que se celebrarà a Madrid. Elscrítics d'EL PERIÓDICO Olga Pereda, Eduardo de Vicente, Quim Casas i Nando Salvà llancen arguments, tant a favor com en contra, dels quatre films favorits --'Blancaneu', 'El artista y la modelo', 'Grupo 7' i 'Lo imposible'. A partir d'aquí, traieu vosaltres mateixos les vostres pròpies conclusions.

'Blancaneu'

A FAVOR: Un miracle cinèfil que conté talent infinit. Set anys ha trigatPablo Bergera tirar endavant la seva segona pel·lícula, una peça única en l'actual panorama del cine espanyol. Muda i en blanc i negre (el guió va néixer molt abans que el de The artist ), 'Blancaneu' és un enlluernador conte gòtic que trasllada la literatura dels germans Grimm al'Espanya torera dels anys 20. Els acadèmics espanyols, com ja han fet els seus col·legues catalans, haurien de fer que el film sortís per la porta gran dels Goya. S'ho mereix. Per la imaginació que destil·la. Per la interpretació dels protagonistes. I, molt especialment, peltalent que conté la pel·lícula, el millor que li ha passat al cine espanyol els últims anys. Pocs directors a Espanya poden fer el miracle que suposa 'Blancaneu'. El rum-rum dels Goya apunta que, efectivament, serà la gran vencedora aquesta nit. No en va, l'Acadèmia ja la va escollir per representar Espanya en els Oscars de Hollywood. És clar. OLGA PEREDA

 EN CONTRA: Un personatge molt repetit i massa 'cañí'. És la gran favorita, una pel·lícula tècnicament impecable (la música, la fotografia, la direcció artística) i amb boniques escenes poètiques (el seu emotiu desenllaç), però també té els seusinconvenients. En primer lloc, la repetició. El 2012 hem tingut una sobredosi del personatge de Blancaneu ('Mirror, mirror') i 'Blancaneu i la llegenda del caçador', i l'espanyola va arribar l'última. Si fa un parell d'anys que fos muda era fins a un cert punt original, després de la repercussió internacional de 'The artist' i, una mica més enrere, la portuguesa 'Tabú', elimina la sorpresa. La seva bellesa és indiscutible, però el seu guió ja és més qüestionable. Aquestto 'cañí' i taurí('els nans, toreros?) la posa en la frontera entre el sublim i el ridícul. La majoria d'espectadors han quedat hipnotitzats per la màgia de les seves imatges, però a alguns també els ha deixat bastant freds aquesta lectura made in Spain del conte clàssic.

'El artista y la modelo'

A FAVOR: Els votants connecten amb el seu homenatge a l'art.  La pel·lícula deFernando Truebaés un homenatge als artistes (i com a tals podríem englobar els integrants de l'equip tècnic d'un film) i els seus models (que vindrien a ser els actors, els quals els inspiren i donen un nou enfocament a les seves paraules). És unaoda al món de l'arti a la gent que el fa possible, amb l'ingredient addicional d'estar rodada en blanc i negre, com volent rememorar els vells temps i rendir tribut als genis dels primers anys del cine. Els votants, els membres de l'Acadèmia, poden identificar-se al màxim amb el tema que aborda i amb els seus personatges. La complexitat del procés creatiu i superar les mil i una dificultats fins a culminar amb un resultat final el més semblant possible al somiat és una cosa que tots ells han viscut una vegada i una altra. D'acord que en el film es tracta d'una escultura, però en el fons no és tan diferent d'una pel·lícula. E. de V.

EN CONTRA: Parsimònia que pot jugar en contra seu. Malgrat que 'El artista y la modelo' és un projecte acariciat durant molt temps per Fernando Trueba, el caràcter de testament (no del cineasta, sinó del personatge, un artista en l'ocàs de la seva existència), laparsimòniade la seva narrativa i l'ús durant molt temps delblanc i negre poden jugar en contra seu, més competint el mateix any amb una altra pel·lícula sense colors,'Blancaneu', que s'acull a la naixent i tan aplaudida modalitat de la reinvenció contemporània del cine mut. Trueba ha realitzat amb 'El artista y la modelo', en què destaca especialment la composició que Jean Rochefort (per a ell potser sí que serà un testament, o un anunci de retirada) fa de l'escultor protagonista, una de les pel·lícules més personals de tota la seva carrera, i una de les millors de les rodades els últims 10 o 15 anys, però en aquesta ocasió li han tocat ossos molt durs de rosegar en una selecció final per alsGoya diversa pel que fa a gèneres i models de producció. QUIM CASAS

'Grupo 7'

A FAVOR: El millor cine d'acció que reflecteix herois podrits. Dir que aquest trepidant 'thriller' policial és fill dels submons llardosos i corruptes imaginats al seu dia per Sidney Lumet o John Frankenheimer resultaria perfectament adequat si no fos perquè, per sobre de tot, la cinquena pel·lícula d'Alberto Rodríguezestà contaminada per una atmosfera irrespirable intransferiblement sevillana, i perquè a bord seu ens passeja per un univers de policies que trascolen DYC i li posen ciris a la Verge, de descampats plens de xeringues, de puticlubs i de bars greixosos. I, mentrestant, retrata els herois podrits d'aquest món, malfactors amb placa i pistola convertits en braç executor d'una ciutat que mira d'amagar les seves escombraries sota l'alfombra. I en el procés ens recorda fins a quin punt ha arribat a ser borrosa la línia que separa els dos costats de la llei. Resumint: 'Grupo 7' ens ofereix alguns dels millors moments de cine d'acció que el cine espanyol recorda. NANDO SALVÀ

EN CONTRA: Massa competència per sortir guanyadora. Que 'Grupo 7' és un 'thriller' vibrant i amb nervi ningú ho posa en dubte. Que la seva acció deixa amb la boca oberta, tampoc. Que és aire fresc per al cine espanyol, per descomptat. No obstant, una altra cosa és que sigui la millor pel·lícula de l'any. No ho és. I no ho és per un motiu: el 2012 ha tingut una collita estupenda. La competència de les altres candidates al Goya és, precisament, el principal problema de la pel·lícula d'Alberto Rodríguez. 'Grupo 7' no està capacitada, almenys des del punt de vista dels acadèmics, per enfrontar-se a un miracle en el cine espanyol ('Blancaneu'), una pel·lícula-esdeveniment ('Lo imposible') i una bellíssima i subtil reflexió sobre la creació artística, la vellesa i el desig ('El artista y la modelo'). Si la competència no fos tan ferotge, 'Grupo 7' tindria possibilitats de vèncer i confirmar, com va fer Enrique Urbizu l'any passat amb 'No habrá paz para los malvados', que a Espanya també sabem fer cine policíac. O. P.

'Lo imposible'

Notícies relacionades

La política centra el morbo dels Goya

¿Quins famosos participaran al confessionari de Rosalía durant el 'Lux Tour' a Barcelona?

A FAVOR: Una gran producció amb segell d'autor.  El segon llargmetratge deJ. A. Bayonarepresenta el triomf d'un model cinematogràfic que en aquest país sempre ha estat contemplat de reüll; si un cineasta espanyol imita les maneres de la nova onada francesa, el resultat és aplaudit, però si resulta que els referents són el cine deHollywood, el 'mainstream' dels 70 o Steven Spielberg, llavors la curiositat conviu amb el rebuig. Amb 'L'orfenat' va fixar la seva adoració per les històries clàssiques de fantasmes i casalots. Amb 'Lo imposible' ha anat més lluny: una pel·lícula d'autor en un context decine de gran producció, una història verdadera tractada gairebé com una ficció fantàstica, d'aquí prové el títol, 'Lo imposible', per a una història que és tan real i ha estat relatada a Bayona per un dels personatges que la van viure 'in situ'. La capacitat tècnica del director català estava ben demostrada en els seus curts, videoclips i el seu film anterior, però aquí la porta fins a cotes molt altes. Q. C.

EN CONTRA: Manipulació sentimental que toca la fibra. 'Lo imposible' engega amb una de les seqüències més brutals que el cine de catàstrofes recorda, però després perd la seva força dramàtica, en bona mesura perquè tenim la certesa de que al final tots els personatges tornaran a casa. Per evitar-ho, Bayona s'esforça a tocar la fibra de l'espectador a qualsevol preu. El fa caure sovint en la manipulació sentimental i en unsuspens artificiós. En tot cas, el gran problema és un altre. El tsunami del 2004 va acabar amb 230.000 vides, però, com si emulés 'Deep impact' o 'Godzilla', 'Lo imposible' és una pel·lícula amb final feliç sobre una família occidental, i ignora les morts de milers d'asiàtics sense cara. L'únic patiment de què aquí som testimonis procedeix de gent blanca, mentre que la població local només sembla ser-hi per ajudar. En última instància, doncs, aquesta pel·lícula és menys la recreació d'una tragèdia massiva que el relat d'unes vacances esguerrades. N. S.