«El cap, el cor i el cony»

Els León Barrios són «el cap, el cor i el cony». El cap és Paco. El cor és la seva germana María. I el cony, la mare que els va parir: Carmina Barrios. La definició no és nostra, sinó de Paco León (Sevilla, 1974), que diumenge que ve aspira a sortir per la porta gran dels premis Goya i emportar-se el guardó al millor director novell per Carmina o revienta, fals documental sobre la seva mare, una«bèstia de la interpretació»que mai fins ara s'havia posat davant una càmera. No ho ha fet gens malament, la dona, per ser la seva primera vegada. Al Festival de Màlaga va conquistar el premi a la millor actuació femenina. I ara, als Goya, té paperetes per emportar-se el d'actriu revelació. El tercer membre del clan sevillà, María -la Pepita d'immensos ulls blaus que no parava de plorar a La voz dormida-, també competeix per un cabezón a la millor actriu secundària.

Els León Barrios treuen les urpes. Volen els seus Goya perCarmina o revienta, pel·lícula amb un guió com a excusa per mostrar (amb exageracions i notes escatològiques pel mig) la fortíssima personalitat de Carmina Barrios, mare coratge que sap treure's de sobre un insistent cobrador del frac i que, per exemple, es beu una medecina per curar-se una infecció vaginal en lloc de fer el que deia el prospecte: dissoldre-la en aigua i rentar-s'hi.

Anècdotes familiars

Carmina o revientaestà basada en anècdotes familiars reals mil vegades explicades en les sobretaules de la família León Barrios. Però que consti -adverteix Paco- que és pura ficció.«Sóc molt pudorós. No parlaria de la meva vida privada si no tingués un sentit artístic, si no volgués explicar una història. Per a mi, la coartada perfecta és que és ficció. Encara que, és clar, una bona mentida sempre té alguna cosa de veritat», comenta l'actor, que fa«infinits» anys que dóna vida aAída(Tele 5) al personatge del Luisma.

A Paco li agrada parlar de la seva mare. Somriu i li brillen els ulls quan la defineix com una«mare soldat». I s'explica:«Ella demana una missió i la compleix. ¿A qui s'ha de matar? ¿A quin drac se li ha de tallar el cap? Ella és una heroïna». Carmina Barrios (59 anys) no va néixer així. Es va fer així.«Ens va tenir molt jove. Carmina s'ha anat convertint en una heroïna amb els problemes familiars», revela Paco, que no amaga que, com tots els adolescents del planeta Terra, ell també va sentir«vergonya de mare»quan, per exemple, Carmina anava a les reunions de l'escola. «A mesura que passa el temps, veus que t'assembles als teus pares. Com més aviat perdones els teus pares, més tranquil et quedes amb les teves arrels», afegeix l'actor, que amb prou feines pot sortir al carrer sense que la gent li cridi«¡¡¡el Luisma!!!».

Molt Luisma, sí, però Paco somia poder fer les coses normals que fan tots els pares, com ara portar la seva filla a la cavalcada de Reis. No s'hi atreveix. Massa popularitat. Sí que s'hi atreveix, no obstant, amb altres multituds. Per exemple, la d'Ikea un dissabte a la tarda.

El militar i l'artista

Que Paco sigui popular fins a l'infinit no significa que s'hagi convertit en un divo. Continua somrient a la gent que li demana a crits al mig del car-rer que no deixi maiAída. I accedeix a fer-se fotos amb ells, una cosa que passa, per exemple, així que s'acaba aquesta entrevista, quan el fotògraf d'EL PERIÓDICO li fa un retrat en plena Gran Vía.

A més del cap, el cor i el cony (Paco, María i Carmina), el clan León Barrios té dos membres més. Un germà militar i un pare artista. Tots dos també apareixen a la pel·lícula, però com a figurants. Si Paco s'emociona parlant de la seva mare, quan ho fa del seu pare hi aboca amor a la tercera potència.«El meu pare està tallant pernil des dels 12 anys[regenta un bar], però és un artista. La meva mare pot ser un animal de la interpretació, però l'artista és el meu pare. Ell dibuixa, pinta, canta, fa música, s'emociona... Té temperament artístic. Si la meva germana María i jo hem heretat alguna vena artística, el responsable ha sigut el meu pare», afirma amb orgull. I conclou: «Darrere d'una gran dona hi ha un gran home, i aquest és el meu pare». Qui li havia de dir a Paco que pronunciaria aquestes paraules després d'haver estat un noi que mirava la seva família i pensava:«¿Què hi faig jo aquí?».

Sigui per la vena que li va inculcar el seu pare o per qualsevol altra cosa, Paco va decidir dedicar-se a la interpretació molt aviat. Quan era un nen. I no precisament un nen feliç. «Jo vaig ser un noi tristot. Era molt introvertit. Després vaig anar agafant les regnes de la meva vida i em vaig fer feliç. Però això és una cosa que només vaig aconseguir amb el temps i amb l'edat». Quan tenia quatre anys, el tristot nen Paco va dir que volia ser actor. I no hi va haver drames. La família ho va assumir.«S'ho van prendre bé, potser per aquell ambient anàrquic que teníem a casa. El que és clar és que aquell fes el que vulguis ha funcionat».

Un petit fil per a la seqüela

No era la primera vegada que algú de la família volia ser bohemi. L'oncle avi de Paco era pallasso.«Jo, ara, també sóc un pallasso professional. Al final, tot s'uneix», reflexiona.«¿Pallasso? Però si vostè és tot un actor. És més, potser després de Carmina o revientaja és tot un director de cine», li preguntem. I ell contesta amb un somriure: «Ser pallasso és més important que ser actor. No tothom és un bon pallasso».

Paco, que va deixar de fumar fa dos anys, es considera una persona addictiva. De manera que no té complexos a deixar clar que li ha picat el cuquet de dirigir més cine [ja ho fa amb el teatre].«Hi estic donant voltes. Vull estirar un petit fil per fer-ne una seqüela», avança.

Potser sí queCarmina o revienta va néixer com un experiment cinematogràfic i familiar, però s'ha convertit en una pel·lícula de ple dret, premiada en festivals de cine. La cinta participa ara mateix en el certamen de Berlín, a l'espera que algun executiu la compri. Això és una cosa que ja va passar, per exemple, a Puerto Rico, on un distribuïdor la va comprar per estrenar-la en cines després de comprovar com el públic plorava de tant riure.

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

Aquí, a Espanya, també es va estrenar en cines. Va ser el 5 de juliol, i amb un aterratge innovador, perquè va arribar al mateix temps a les sales, a internet (en pàgines de pagament per visió) i en DVD, format que molta gent pensava que estava mort i que, no obstant, va arrasar en el cas deCarmina o revienta(11.000 unitats venudes el cap de setmana de l'estrena). Aquesta pionera manera d'estrenar la cinta va ser una decisió personal de Paco, que va rebutjar la generosa oferta econòmica que li va fer una cadena de cines per estrenar (només en sales) el film, que el primer cap de setmana va obtenir uns 15.000 visionats en webs legals, com Filmin.es.«La meva mare ha fet més contra la pirateria que la llei Sinde», va piular al seu compte de Twitter al saber aquestes dades.

Els complexos números deCarmina o revienta són tema per a un altre reportatge. El que sí que es pot dir ara és que la pel·lícula va costar molt més del que s'ha publicat (de 40.000 a 100.000 euros). Després del rodatge, només els tècnics van cobrar. Ara, per fi, Carmina i María també han rebut la seva liquidació. ¿I Paco? Encara no. Però espera que li arribi ben aviat. En tot cas, mai va fer la pel·lícula pels diners.«A canvi-conclou-,he guanyat altres coses». I tant. Se li nota als ulls.