De la irrealitat a la irrealitat

Una dona nota una punxada als llavis en ple petó. L'home s'excusa: li ha fet una mossegada, diu, en un rampell de passió. Ella sap que li ha dit una mentida. Ha notat una punxada, no una mossegada. Poc després, quan ell ja dorm, li obre la boca, furga una mica per sota de la llengua i troba el tibador d'una cremallera. A sota, a dins, habita un altre home de conviccions diferents, coneixements diferents i maneres d'estimar diferents. El terreny ja està marcat:ceci n'est pas une pipe.Aquesta pipa no és una pipa, aquests homes no són aquests homes, la realitat no és la realitat. Territori Magritte, territori Millás. No és estrany que pràcticament tot aDe sobte truquen a la portasigui doble, perquè absolutament tots els seus relats estan dominats per la vocació de mostrar les duplicitats de la vida: fins i tot les pizzes que demanen els seus personatges són sempre, meitat i meitat, de dues classes diferents.

LA TERRA DE LES MENTIDES / Paradoxalment, la idea que el que anomenem realitat podria ser a penes la cara visible d'una espècie de somni o malson, malgrat que tota la seva voluntat de transgressió, ja és, des de principis del segle XX una convenció més. Això té un avantatge que l'israelià Etgar Keret (Tel Aviv, 1967) sap aprofitar molt bé: es pot trepitjar aquest territori amb tot el cinisme del món, sense perdre ni una frase a justificar-ho. Així ens arriben els seus millors contes: sobtats i irreverents, una mica gamberros i una mica tendres. La terra de les mentides, a la qual s'accedeix per un forat lluminós al terra del pati de la infància i en la qual ens esperen els protagonistes de les nostres mentides; el terrorista suïcida que irromp en una cafeteria on dos homes discuteixen la possibilitat d'escriure un guió que la vida està a punt d'escriure per ells, com no pot ser d'una altra manera; la dona que va a reconèixer el cadàver del seu marit mort, només que va ser un matrimoni de conveniència i amb prou feines es recorda de la seva cara.

Keret resol aquest joc de fusió entre la realitat i la imaginació apostant radicalment per la segona, potser amb l'esperança que agafar-ho tot per irreal li permeti entreveure alguna veritat. Ho aconsegueix en moments puntuals i brillants que solen coincidir amb els relats més patètics del llibre, aquells en què el lector comparteix el desconcert perquè no ho percep com una imposició juganera de l'autor, sinó com un sentiment que li transmeten els propis personatges. Quan això passa, el mètode de Keret triomfa.

SIS SETMANES EN COMA / El territori Magritte té també alguns inconvenients dels quals no sempre s'escapa l'enginyós autor. De vegades l'enginy es torna pueril, inevitablement poca-solta i el conte, convertit en poc més que un acudit es torna pretensiós: una dona crida sempre «Ari» quan arriba a l'orgasme perquè només ha estimat homes amb aquest nom. Per fortuna per al lector, aquesta mena de patinades passen amb poca freqüència i Keret transita més sovint per la frontera més fosca d'aquest territori, aquella en què els personatges pateixen una cosa que es mou entre la tristesa i l'estranyesa d'estar vius, com aquell home que ha passat sis setmanes en coma i, tot i que fingeix que s'alegra d'estar viu amb la seva dona i la seva filla, experimenta una espècie d'angoixant nostàlgia perquè el seu únic record del coma és la felicitat que sentia.

3DE SOBTE TRUQUEN A LA

PORTA / DE REPENTE LLAMAN

A LA PUERTA

Etgar Keret

Notícies relacionades

Aragó carrega contra els exconsellers que s'oposen al trasllat de les pintures de Sixena: "L'independentisme català somia amb una Catalunya més gran i això sempre és a costa d'Aragó"

Joana Marcús: "L'institut no és la vida, és un micromón i del bullying se'n surt"

Trad.: Albert Torrescasana / Ana María Bejarano. Proa / Siruela /

252 / 208 p. 18,90 / 18,95 €