La Barcelona de Makoki

Fer de Makoki, un paio en bata i amb un casc amb cables al cap, un personatge famós, «era fotut», feia broma ahir un dels seus pares, Miguel Gallardo (Lleida, 1955). Però l'autor deMaría y yova formar tàndem amb Juan Mediavilla (Burgos, 1961) i junts van aconseguir que des de la seva primera historieta, publicada a la revistaDisco Exprésel 24 de juny de 1977, ja fa 35 anys, aquell quinqui canalla es convertís en referent del còmicundergroundpatri i en un fresc de la Barcelona més lumpen, banyada en delinqüència, sexe, drogues i rock 'n roll, en l'orgia transgressora de la incipient transició.

Era l'època daurada de Zeleste i el Magic, de les revistesDisco ExprésiAjoblanco,i a la ràdio sonavaSon tus perjúmenes, mujer, de Mejía Godoy y los de Palacagüina, mentre els Sex Pistols obrien la veda del punk ambGod save the queen. El volum integralTodo Makoki(Debolsillo) reuneix ara totes les irreverents aventures de Makoki, amb la seva inseparable Basca -Emo, Morgan, Cuco i el Niñato- i personatges com el comissari Loperena, l'inspector Pectol i el doctor Otto, molts inspirats en l'entorn de llavors de Gallardo, Mediavilla i els seus col·legues d'El Víbora.

SORTIT DEL FRENOPÀTIC / Makoki es va presentar a la seva generació escapant del manicomi encara amb els cables de l'electroxoc al cap mentre els bojos muntaven una orgia a la farmàcia. Aquella primera historieta,Revuelta en el Frenopático, l'hi va inspirar a Gallardo el relat homònim de Felipe Borrayo al fanzínClaraboya. A partir d'allà va néixer una escalada de vinyetes políticament incorrectes que van connectar amb la joventut. «Aquí hi ha la gràcia, si ho féssim ara les demandes ens caurien de feministes, argentins, jubilats, discapacitats... de tot arreu. Fins i tot hi va haver una interpel·lació al Congrés acusant-nos d'apologia de la droga», recorda Gallardo.

«Retratàvem la realitat, per això connectàvem amb la gent -afegeix l'autor d'Un largo silencio-. Les generacions de llavors no tenien cap mitjà d'expressió ni altaveu del que passava al carrer i estaven desitjant que els ho expliquessin. I nosaltres, sense saber dibuixar ni saber res de tècnica de còmic, ho expressàvem aEl Víborai ambMakoki». «Fèiem el que ens agradava, que era dibuixar», apunta Mediavilla. Makoki va néixer al cap de poc temps de la mort de Franco. «Es van obrir portes fins llavors tancades -afegeix Gallardo-. I el còmic reflecteix la vida d'aquells joves: fumar porros, escoltar música, lligar i disfrutar d'aquesta nova llibertat».

«QUÉ PACHA CHONIS» / Mediavilla era el geni dels guions, amb un llenguatge canalla i mestís que s'ha gravat al cervell de diverses generacions. Valguin d'exemple perles com«¡Qué pacha chonis!»,«¡Caguendios!», «Oyessstío, vete a cagar», «¡Mecaguentú! Me está subiendo la mala leche a los sobacos»o«¡Ven p'acá Emanuel que te voy a comé la llaga!». «Juanito tenia bona orella per captar l'slang. Sempre portava paperets a les butxaques per apuntar el que li cridava l'atenció -descobreix Gallardo-. La joventut baixava al Born a buscar herba i allà es barrejava el llenguatge de la droga amb el gitano, el carcerari, el de barri i amb paraules angleses que arribaven. Era la barrera de la joventut, que volia divertir-se i experimentar amb tot, amb la generació adulta, que va passar la guerra i era una mica trista».

Gallardo va voler donar «un final digne» al seu personatge aLa muerte de Makoki (1995). «Allà vaig poder mostrar com havia canviat el barri amb els Jocs Olímpics del 92. Es va passar del mestissatge a un parc temàtic per a turistes on ja no hi havia lloc per als nostres personatges». Però encara avui li demanen que dibuixi el marginal i entranyable quinqui punk. Compte, que encara pot emergir en qualsevol contenidor d'escombraries.

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

Explosió de colors a la ‘Capella gitana’

L’ús del ‘burquini’, imposició o no

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat